Zeppelin 2009 al CCCB (2)

Inclús les modalitats artístiques més atrevides, com la música concreta (o música acusmàtica, per utilitzar el terme que proposa Michel Chion (1)), corren el perill de caure en el formalisme, en el preciosisme tècnic i l’encantament estètic que confinen l’obra d’art dins una esfera perfectament delimitada, aïllada de la resta d’aspectes de la vida individual i col·lectiva. Algunes de les peces que van sonar en el concert d’ahir al vespre al CCCB (en què l’Orquestra del Caos presentava una selecció de les millors obres rebudes en la convocatòria del Zeppelin 2009), tot i procurar una experiència auditiva incomparablement més rica i subtil que, posem per cas, una simfonia de Mahler, es troben tan hermèticament tancades en si mateixes que equivalen, en última instància, al no-res: allò que està nítidament aïllat de l’entorn pot eliminar-se sense que l’entorn en resulti afectat, sense produir la menor ferida; i allò que pot suprimir-se sense produir cap trauma, realment existeix?

Per això m’agradaria cridar l’atenció sobre dues peces del concert d’ahir que, sense ser especialment espectaculars des d’un punt de vista estrictament (aïlladament) auditiu, tenen la força de despertar l’autoconsciència i de propiciar una mirada lúcida i estranyadíssima envers el què ens envolta: Yacimiento ignorado d’Adolfo Núñez i Composición a 16 pies de Merche Blasco. Són peces que, com deia John Cage, no busquen l’auto-expressió, sinó l’auto-alteració. A més, tot i que potser no resisteixen la comparació, des d’un punt de vista estrictament auditiu, amb algunes de les peces que van precedir-les i seguir-les, la seva porositat, la seva forma de no separar-se de res, demostra que, malgrat les aparences, malgrat els vicis del virtuosisme, la seva factura sonora és perfecte. Així ho exposa Walter Benjamin en el cas de la literatura: 

“Me gustaría mostrarles que la tendencia política de una obra literaria sólo puede ser correcta si también lo es su tendencia literaria. Es decir, la tendencia política correcta incorpora una tendencia literaria. Y, añadiré inmediatamente, esta tendencia literaria, que está implícita o explícitamente contenida en toda tendencia política correcta, ésta y sólo ésta constituye la calidad de la obra. Por eso la tendencia política correcta de una obra incluye también su calidad literaria, porque incluye su tendencia literaria.” (2)

NOTES:

(1) Michel Chion, El arte de los sonidos fijados, traducció de Carmen Pardo, Centro de Creación Experimental de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2002.

(2) Walter Benjamin, “El autor como productor,” Brian Wallis (ed.), Arte después de la modernidad, Akal, 2001.

Anuncis

2 comments

  1. Hola señor Nacenta,

    m’agradaria molt poder escoltar ‘Yacimiento ignorado’. Saps on es podria trobar?
    Una pregunta que voldria fer-te és sobre la relació de la peça musical amb el seu títol. Em sembla molt problemàtica i fascinant. En literatura el títol forma part de l’obra. És clar que el títol està teixit de la mateixa matèria de l’escriptura que la resta de l’artefacte. Però, així com certes obres plàstiques conceptuals exigeixen la paraula com a part constitutiva de la mateixa obra, què succeeix quan una peça musical com la que has descrit du per títol ‘Yacimiento ignorado’?
    ‘Yacimiento ignorado’ com a enunciat té sentit, i això fa que per a un ignorant com jo en qüestions musicals se senti més encuriosit per aquesta peça que per ‘Composición a 16 pies’; perquè d’alguna manera, abans d’escoltar la música, ja començo a entendre-la.

    Saluts cordials de Lucio Zambrano

    1. Lucio,
      no he trobat cap lloc web on es pugui escoltar “Yacimiento ignorado” i, no sé si per desgracia, aquesta obra no es difon, almenys per ara, pels canals comercials convencionals. Segurament quedarà inclosa a l’arxiu Sonoscop de l’Orquestra del Caos, arxiu que és de lliure consulta. Per tenir-hi accés només cal posar-se en cotacte amb ells. Aquí tens l’enllaç: http://sonoscop.net/sonoscop/busqueda_archivo/fons.php.
      Pel què fa a la qüestió del títol, penso que tens raó quan ponderes la seva eficàcia. I crec no equivocar-me si et dic que és una eficàcia (un reforçament, complement o condicionament del contingut estrictament musical) que Adolfo Núñez coneix i aprofita conscientment i de bona gana. La qüestió del paper del títol ha planat sobre tota la història de la música, diguem-ne, pura (en el sentit de música desprovista de text), i les postures dels compositors han anat oscil·lant, des del rebuig a la seva intervenció (com quan Beethoven titula alguna de les seves sonates posant-li senzillament un número), fins a concedir-li un paper decisiu (com quan Richard Strauss titula un poema simfònic com “Així parlava Zaratustra”, i, a més, encapçala cada secció del poema amb el títol del capítol corresponent del llibre de Nietzsche). El paper del títol a la peça “Yacimiento ignorado” no és merament descriptiu (ni de la procedència del so ni del mètode compositiu utilitzat), sinó que contribueix de forma decisiva a la significació poètica de la peça. És a dir, el títol, que no és un ens sonor, interfereix en el cor mateix d’aquest ens sonor que és la peça “Yacimiento ignorado”. Això vol dir que la peça no és només música? o que no és música pura? o potser la música no es composa només de sons? En tot cas, trobem un indici més d’una idea que avui plana (en un vol clamorosament silenciós) sobre el món de l’art i el pensament: la nítida divisió tradicional entre les arts és artificiosa i fictícia.

      Gràcies pel teu interessantíssim comentari.
      Una salutació afectuosa de

      19 preguntes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s