Entrevista a Agustí Fernández (2)

Buscant una gravació d’Agustí Fernández que il·lustrés el què deia a l’entrada anterior, he trobat aquest concert de Cecil Taylor (un dels seus mestres): Live in Bologna, amb Carlos Ward al saxo i la flauta, Thurman Barker a la percussió, Leroy Jenkins al violí (que demostra una intrepidesa i una intel·ligència musicals raríssimes) y William Parker al baix. Em sembla que escoltant amb atenció aquesta improvisació col·lectiva es pot percebre prou clarament aquest sentit de l’adequació, de la necessitat, del què parlava. Naturalment, dita necessitat no determina el progrés de la música nota a nota, sinó al nivell del què podríem anomenar agregacions de sons, que són les unitats complexes a partir de les quals els millors músics d’avui conceben les seves peces.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s