La interpretació de Drumming, de Steve Reich, per part del Conjunt de Percussió de l’ESMUC, ahir al vespre a L’Auditori, va ser una experiència ben allunyada de les que acostumem a tenir a les sales de concerts. Em sembla que els factors que marquen aquesta diferència són dos principalment. El primer, l’absència total de solistes i de director, és a dir, l’absència d’una intervenció individual amb un paper clarament determinant. Cert és que diversos percussionistes fan, en un moment o altre de la peça, el paper de guia (ja sigui perquè donen una pauta rítmica, ja sigui perquè els toca indicar als altres el moment en què cal fer un canvi determinat), però aquesta responsabilitat va passant de l’un a l’altre, de forma que al final de l’obra no sabries dir quin d’ells pot haver tingut una responsabilitat més gran.
El segon factor que fa del concert d’ahir una experiència excepcional és que Drumming, a diferència de la quasi totalitat de les obres del repertori clàssic, no s’articula en forma de discurs. Steve Reich, en aquesta peça, no diu res: ni explica cap història ni pretén expressar res (en el sentit de donar a entendre cap sentiment o emoció). Ens proposa una experiència auditiva, plantejada i desenvolupada perquè tingui el màxim d’interès, no poètic ni dramàtic, sinó, precisament, auditiu. Això produeix (i requereix) un tipus d’escolta diferent d’aquella que adoptem davant del repertori clàssic: una escolta menys tensa, que depèn menys de la concentració i la memòria per confiar, més aviat, en l’atenció a cada moment. Dic que requereix atenció, i no concentració, perquè a Drumming no és possible, pròpiament, perdre el fil (només es pot perdre el fil d’un discurs, i aquí no hi ha discurs). Et pots distreure uns instants, i quan tornes a fer atenció a la peça, de nou la reps en tota la seva riquesa, en tota la seva presència, sense haver de fer l’esforç de reconstruir el què deu haver passat mentre el teu cap era a una altra banda.
19 preguntes 