Demà dissabte 13 de març, a partir de les 18h, podrem escoltar a la Fundació Tàpies una interpretació del String Quartet II de Morton Feldman, escrit el 1983. Aquesta interpretació, que anirà a càrrec de Ioana Petcu-Colan (violí), Cornelia Lörcher (violí), Jonathan Brown (viola) i Erica Wise (violoncel), i ha estat coordinada per David Albet, director artístic de conjunt BCN216, és un dels actes organitzats per dita fundació en motiu de la seva recent reobertura al públic. El quartet dura al voltant de 6 hores (és sens dubte el quartet de corda més llarg de la història de la música), però l’acte està concebut de manera que el públic pugui entrar i sortir lliurement de la sala, i circular pels diferents espais de la fundació, veient així les obres que hi ha exposades mentre escolta, de més a prop o més lluny, la peça de Feldman.
Aquí trobareu més informació.
L’extraordinària extensió en el temps d’aquesta peça no és un fet anecdòtic, sinó un dels seus trets fonamentals. En un programa de mà per a una interpretació del seu primer quartet de corda, de 1979, titulat senzillament String Quartet, que ja explora el recurs de la inusitada prolongació en el temps, encara que sense arribar a les dimensions del segon quartet (dura aproximadament 1h 40 min), Morton Feldman escriu:
For me, the focus (not discounting my material) was more on what happens to the form of the music as the length of an ostensibly “one movement” work is extended beyond what was familiar to me. Just as there are many “familiar” aspects in a composition —here for example, the four strings of a classic string quartet— the most familiar is a music’s overall duration.
What developed in String Quartet might best be described as a “novel” form, where one’s sense of time is somewhat more displaced than in a musical composition, and where chronological information aids our insight in understanding the “story,” rather than the cause and effect syndrome which is so indigenous to how we listen to music.” (1)
En un altre programa de mà, aquest cop sí per a una interpretació de String Quartet II, Feldman exposa, entre d’altres coses, una idea clau tant per a la creació com per a l’escolta d’aquesta peça: la substitució de la noció de construcció per la d’agregació:
There are actually two compositions going on simultaneously in my second String Quartet. A dialectic of sorts between such elements as change/reiteration or chromaticism/consonance to mention but two.
Where my music differs is in not how I gather my pitches together, that is, my procedures in that area are not remote, say, to that of Erwartung in creating a total field of sonic consistency, but in how its rhythmical, instrumental, motivic or chordal invention is not used as a vehicle for an expressionistic polyphony.
Another crucial difference is in making the distinction between constructing a “composition” and that of assemblage, which is more what this quartet is about. A “composition” for me forms sentence structures within a scenario of beginning, middle and end. Very much the way Picasso uses a rectangle as a ready-made protagonist. With assemblage there is no continuity of fitting the parts together as words in a sentence or paragraph.
A syntactic approach would be as out of place here as Schoenberg felt a tonality not based on triadic harmony would be in his music.” (2)
NOTES
(1) Morton Feldman, “String Quartet,” Give My Regards to Eighth Street, Cambridge: Exact Change, 2000, p. 133.
(2) Morton Feldman, “String Quartet II,” Ibíd., p. 196.
19 preguntes 