“La pantera imperial” al Teatre Lliure

(Article publicat a la Revista Musical Catalana, nº 306, abril de 2010)

Al text que acompanya el disc Pianotrack, Carles Santos declara, en relació a la seva activitat creativa: “amb piano o sense piano, sempre hi ha el piano”. (1) Aquestes paraules sintetitzen admirablement el caràcter de tota la seva obra, i en particular de La pantera imperial, l’espectacle basat en la música de J. S. Bach que havia estrenat el 1997 i va tornar a presentar, amb mínimes modificacions, el febrer passat al Teatre Lliure. En efecte, tot i que l’espectacle consisteix, i cito de nou Santos, en “treure J. S. Bach de l’espai específicament musical i portar-lo al maquillatge, al vestuari, a la llum, a la paraula, (…) al joc del teatre, en definitiva”, (2) l’eix al voltant del qual s’articula l’obra és el Santos pianista i compositor, que interpreta, potser no amb prou cura, diverses peces de Bach (com el primer moviment del concert per a clavecí en re menor), i en fa algun arranjament d’esperit entre experimental i minimalista que, al contrari del què podria semblar, no entra en conflicte amb el caràcter d’aquestes peces, sinó que en subratlla la vivesa rítmica i la gràcia motívica.

Però l’obra de Bach també hi és llegida, com hem dit, “sense el piano,” és a dir, en forma de teatre, no de teatre musical, sinó de pur teatre. Això permet a Santos explorar profusament aspectes d’aquesta que habitualment queden implícits, insinuats, com la religiositat, que Santos escarneix, per bé que mantenint la imatge de la creu, recurrent a La pantera imperial, en la seva connotació tràgica de sacrifici o de desig de mort, o l’erotisme, ocult darrera la gràcia subtil dels girs melòdics i l’impuls constant del ritme, i que Santos magnifica fins al paroxisme sexual.

D’aquesta teatralització en resulta una imatge de la música de Bach que, si bé té aspectes inequívocament irònics i transgressors, no és en cap cas destructiva, i subratlla amb exuberància i sentit lúdic alguns trets que li són ben propis. Oriol Bohigas, en un article titulat Escoltar i mirar, celebra aquesta vitalitat a la vegada irònica i festiva de Carles Santos, i compara el seu paper en l’establiment d’una nova relació entre la música i l’escena amb el que va tenir, en un context històric molt diferent, Pergolesi. Després de mencionar l’efecte renovador, en relació a l’òpera seriosa, dels intermezzi i l’òpera buffa i, més endavant, de les òperes de Mozart i de Rossini, i de constatar la crisi que travessa avui la creació operística, Bohigas es pregunta: “les accions de Santos ¿no estan complint un paper semblant respecte l’òpera contemporània i potser també respecte a altres disciplines o especialitats musicals i teatrals?” (3)

NOTES:

(1) El text que acompanya Pianotrack està reproduït al catàleg de l’exposició Visca el piano!, comissariada per Manuel Guerrero, que va presentar-se a la Fundació Joan Miró el 2006, p. 437.

(2) Ibíd., p. 458.

(3) Ibíd., p. 322.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s