“La pantera imperial” al Teatre Lliure

(Article publicat a la Revista Musical Catalana, nº 306, abril de 2010)

Al text que acompanya el disc Pianotrack, Carles Santos declara, en relació a la seva activitat creativa: “amb piano o sense piano, sempre hi ha el piano”. (1) Aquestes paraules sintetitzen admirablement el caràcter de tota la seva obra, i en particular de La pantera imperial, l’espectacle basat en la música de J. S. Bach que havia estrenat el 1997 i va tornar a presentar, amb mínimes modificacions, el febrer passat al Teatre Lliure. En efecte, tot i que l’espectacle consisteix, i cito de nou Santos, en “treure J. S. Bach de l’espai específicament musical i portar-lo al maquillatge, al vestuari, a la llum, a la paraula, (…) al joc del teatre, en definitiva”, (2) l’eix al voltant del qual s’articula l’obra és el Santos pianista i compositor, que interpreta, potser no amb prou cura, diverses peces de Bach (com el primer moviment del concert per a clavecí en re menor), i en fa algun arranjament d’esperit entre experimental i minimalista que, al contrari del què podria semblar, no entra en conflicte amb el caràcter d’aquestes peces, sinó que en subratlla la vivesa rítmica i la gràcia motívica.

Però l’obra de Bach també hi és llegida, com hem dit, “sense el piano,” és a dir, en forma de teatre, no de teatre musical, sinó de pur teatre. Això permet a Santos explorar profusament aspectes d’aquesta que habitualment queden implícits, insinuats, com la religiositat, que Santos escarneix, per bé que mantenint la imatge de la creu, recurrent a La pantera imperial, en la seva connotació tràgica de sacrifici o de desig de mort, o l’erotisme, ocult darrera la gràcia subtil dels girs melòdics i l’impuls constant del ritme, i que Santos magnifica fins al paroxisme sexual.

D’aquesta teatralització en resulta una imatge de la música de Bach que, si bé té aspectes inequívocament irònics i transgressors, no és en cap cas destructiva, i subratlla amb exuberància i sentit lúdic alguns trets que li són ben propis. Oriol Bohigas, en un article titulat Escoltar i mirar, celebra aquesta vitalitat a la vegada irònica i festiva de Carles Santos, i compara el seu paper en l’establiment d’una nova relació entre la música i l’escena amb el que va tenir, en un context històric molt diferent, Pergolesi. Després de mencionar l’efecte renovador, en relació a l’òpera seriosa, dels intermezzi i l’òpera buffa i, més endavant, de les òperes de Mozart i de Rossini, i de constatar la crisi que travessa avui la creació operística, Bohigas es pregunta: “les accions de Santos ¿no estan complint un paper semblant respecte l’òpera contemporània i potser també respecte a altres disciplines o especialitats musicals i teatrals?” (3)

NOTES:

(1) El text que acompanya Pianotrack està reproduït al catàleg de l’exposició Visca el piano!, comissariada per Manuel Guerrero, que va presentar-se a la Fundació Joan Miró el 2006, p. 437.

(2) Ibíd., p. 458.

(3) Ibíd., p. 322.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s