Dues idees sobre el concert d’Eric La Casa i Jean Luc Guionnet, el dissabte passat a la Nau Côclea. El concert va començar cap a les 10 del vespre, i no va fer-se al soterrani de la nau, com tots els concerts que jo havia vist fins ara a la Côclea, sinó fora, en el terreny pla, lleugerament elevat, que hi ha davant de la casa, amb vistes a l’estació de Camallera, en primer terme, el poble i, al fons, la carretera.
La primera idea és la de la permeabilitat sonora. El concert d’Eric La Casa i Jean Luc Guionnet va aconseguir crear en l’entorn de la Côclea un complex d’interconexions sonores d’una ductilitat total. Amb això vull dir dues coses: per una banda, no era possible decidir si un so determinat provenia dels altaveus que controlaven l’Eric i el Jean Luc, de la carretera, d’un avió que passava, de la campana de la nau o de l’equip de música d’alguna de les poques cases que hi ha entre la Côclea i el poble; per l’altra, aquesta multiplicitat sonora apareixia no com una irrupció caòtica, sino com una xarxa capaç d’estirar-se i recollir-se fins acollir en el seu teixit qualsevol so que es pogués donar. El resultat d’això és la creació, al voltant del qui escolta, d’una mena d’espai sonor total (total no en el sentit de tancat, sinó en el de plenament abarcador, i per tant, ben al contrari, plenament obert).
La segona idea és la de la forma pobra. Sempre he pensat que en aquesta classe de concerts la música no té pròpiament una forma, en el sentit tradicional del terme (com a disposició equilibrada de diferents figures sonores que es constitueixen en una unitat). I el dissabte vaig veure que en cert sentit sí que hi havia una forma, però es tractava d’una forma més pobra, una mena de forma distesa (que és el què fa possible la ductilitat de què ara parlava). Potser més que una forma és un gest, un transcurs a velocitat constant d’un punt a un altre. Vull dir que enlloc d’una disposició ordenada d’un nombre definit d’elements contraposats (que això és la forma tradicional) es tractaria de l’acceptació d’una multiplicitat innombrable de fets sonors, i aquesta mateixa acceptació d’una multiplicitat innombrable és que el faria que aquest gest no sigui una forma articulada, divisible en seccions i en enllaços entre seccions, sinó precisament un únic gest simple, abarcador, dut a terme amb un moviment que no és pròpiament el dels sons, sinó el del transcurs del temps, dins el qual els sons, si voleu, resten immòbils.
19 preguntes 