Hi ha un factor que determina completament el resultat de qualsevol estudi, sigui de la naturalesa que sigui: els personatges que intervenen a la trama. Són de sobres conegudes, per exemple, les conseqüències que té fer un estudi en el què un dels personatges –un dels agents que intervenen al problema que estàs plantejant– sigui l’artista. En el cas que a mi m’ocupa, que és el d’allò que normalment s’anomena música, els personatges obligats són el compositor, l’intèrpret, l’oient –de vegades només intervenen un o dos d’ells, però són raríssims els casos en què aquesta tríada queda sense representació (i quan n’hi ha una representació parcial, la tríada és present de forma indirecta, de la mateixa manera que no és posible parlar de l’objecte sense acceptar la presència implícita del subjecte).
He arribat a convèncer-me, però, que qualsevol estudi en el què intervinguin aquestes tres figures no pot conduir a cap resultat positiu. Per això em referiré exclusivament, en el meu treball, al qui escolta. Noteu que és un personatge diferent de l’oient, perquè ha deixat de tenir una actitud passiva. Aquest matís és important fins al punt que, de fet, podem dir que el que escolta no és ben bé un personatge, sinó que és més aviat una acció. M’ocuparé doncs d’aquesta acció, escoltar, i d’aquest agent, el què escolta, sense preocupar-me massa de qui és. No parlaré del compositor (l’esperit), ni de l’intèrpret (el mèdium), ni de l’oient (el feligrès).
És possible que una de les conseqüències d’aquesta forma de treballar sigui apartar-se del què normalment s’anomena música. No hi fa res. En la mesura en què la música s’hagi convertit en una experiència en la que un expressa, un altre difon i un tercer creu, no em fa cap recança allunyar-me’n definitivament.
19 preguntes 