Música fictícia

(Aquest comentari del concert que l’Ensemble Intercontemporain, dirigit per Peter Eötvös, fa oferir al Liceu el passat 11 de març, es publica al número 319, de maig de 2011, de la Revista Musical Catalana)

Si volem fer l’esforç de comprendre quin sentit pot tenir un concert com el que l’Ensemble Intercontemporain va oferir al Teatre del Liceu el passat mes de març, penso que no podem deixar de preguntar-nos quin era el públic, escàs, que hi va assistir. És evident que els professionals del món de la música, els compositors, intèrprets, crítics, gestors i musicòlegs, no compten. I és ben possible que, tret d’aquests especialistes i d’aquells melòmans abonats al Liceu que no sabien ben bé què els esperava, i que a les converses de la mitja part manifestaven el seu desconcert, el públic real, aquell sector d’amateurs, de persones interessades que, havent vist el programa, van dir-se “tinc ganes d’escoltar al Concert de cambra de Ligeti” i es van comprar una entrada, sigui molt reduït, potser inexistent. Adorno deia que tota música necessita donar-se en relació a un nosaltres, i que quan aquest nosaltres no existeix, la música es torna una cosa, escriu literalment, “quasi fictícia”.

Potser és aquest caràcter de cosa quasi fictícia el què explica l’estranya impressió que va produir-me el Concert de cambra de Ligeti. Aquesta peça, especialment en la tan precisa interpretació que va fer-ne l’Ensemble Intercontemporain, és un dels artefactes sonors més sofisticats, més subtilment refinats, que poden escoltar-se avui. La satisfacció, l’estímul extrem de la curiositat auditiva, que produeix en un espècimen de conservatori com jo mateix potser prové de la seva perfecta irrealitat: la irrealitat d’allò que no interessa a ningú. Tal vegada objectareu que sí interessa a algú, als especialistes, als espècimens de conservatori, com deia ara. Sí, però aquests sectors reduïts no constitueixen un autèntic nosaltres, en el sentit que Adorno dóna a aquesta paraula: un col·lectiu socialment representatiu i, sobre tot, no limitat a un perfil professional o educatiu específic.

Les obres que completaven el programa indiquen un dels camins pels quals aquesta música pot abandonar el solipsisme, l’absència total d’un nosaltres. Aquest camí no és altre que la paraula. El solipsisme del compositor contemporani és la decadència del somni romàntic de la música absoluta, somni del qual –per fortuna, per què no dir-ho?– hem despertat. No és casual que bona part de la música que avui és socialment viva –penso, per exemple, en el pop o en la música de cinema–, tingui un vincle indissociable amb la paraula. Snatches of a Conversation, del propi Peter Eötvös, incloïa paraules en estat, diguem, embrionari: fonemes reiterats, a la manera del lletristes francesos, que acaben donant peu a mots aïllats i frases breus: “Too fast! Too fast! Exercise!” Però era la darrera obra del programa, Recital I (for Cathy) de Luciano Berio, la que incloïa paraules d’una manera més profundament vinculant, d’una manera que empeny l’oient a despertar del somni romàntic, a obrir els ulls i a prendre consciència. En efecte, la mezzosoprano diu frases que es refereixen al fet mateix d’estar tocant la peça: “Question: so what are we to do? Answer: play, play, go on playing!” I com a reflex d’aquesta consciència que la pròpia obra sembla expressar del fet de ser interpretada, es desperta la consciència del fet d’estar-la escoltant. En aquest punt la música deixa de ser fictícia. Els que hi érem ens adonàrem del què estàvem fent, com si de cop haguessin encès els llums de la platea. Vam prendre consciència, crua i nítida, d’on érem i de què estàvem escoltant. Sí, nosaltres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s