Em sembla que darrera la substitució, proposada per John Cage a finals dels anys 40, de la vella estructura harmònica per una estructura rítmica, s’amaga, en última instància, la idea, no ben bé de la destrucció de la unitat de la peça musical, sinó més aviat de la constatació del caràcter innecessari, arbitrari, d’aquesta unitat. Cage ho exposa així, a Forerunners of Modern Music: “Other time lengths such as that taken by a fire or the playing of a piece of music occur accidentally or freely without explicit recognition of an all-embracing order, but nevertheless, necessarily within that order.”
Concebre la peça musical com una unitat requeix establir la seva duració (que és, ens diu Cage, com el temps que triga una foguera a extingir-se) com unitat de mesura del temps. L’estratègia de Cage per a impedir aquesta via de constitució de la unitat és senzilla: superposa a la peça una estructura rítmica rígida i independent dels fets sonors que la constitueixen. Així, el caràcter accidental i lliure de la duració de la peça es posa de manifest: si algun fet sonor coincideix amb algun punt singular de l’estructura rítmica, es tracta d’una pura coincidència. No deixa de ser sorprenent, i profundament significativa, la pertinència de fer explícita una estructura rítmica per tal que se’ns faci perceptible la distribució lliure, arbitrària, de la música en el temps, i perquè comprenguem que la successió en el temps dels fets sonors, la seva ocurrència uns darrera dels altres, no té perquè reunir-los sota una unitat orgànica.
Apunto aquesta idea per tenir-la en compte en la redacció de les notes per la interpretació de String Quartet in Four Parts. La idea prové de la lectura de les pàgs. 46-7 de The Music of John Cage, de James Pritchett.
19 preguntes 