Escultures pel tacte i l’oïda

(Sigue la traducción al castellano)

(Article publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia, nº 471, del 29 de juny de 2011)

Des de mitjan segle passat, l’escultura s’ha desplaçat decididament cap al format instal·lació, cap a la distribució dispersa en l’espai d’objectes que estableixen amb l’espectador una relació ambigua, no clarament diferenciada de la que estableix amb nosaltres qualsevol distribució d’objectes amb què interaccionem en la vida quotidiana. Una de les conseqüències d’aquest desplaçament és que la percepció de l’escultura ha deixat de ser exclusivament visual, i reclama també la intervenció del tacte. Això és així inclús en aquells casos en què –ja sigui per pura inèrcia o per la voluntat de restituir artificiosament l’aura perduda a l’escultura, l’únic factor que pot justificar el seu valor econòmic– no se’ns permet tocar la peça. Avui ja no es tracta només de mirar l’escultura, de contemplar-la, sinó de percebre l’espai que ocupa, i la percepció de l’espai, com deia Walter Benjamin referint-se a la forma com percebem l’arquitectura, depèn fortament del tacte, sentit que rep estímuls simultanis en totes direccions i que mai no opera en la modalitat de la contemplació, sinó en la de l’hàbit i la proximitat.

En el cas específic de les escultures sonores dels germans Baschet, a més de la percepció tàctil de l’espai en què despleguen la seva presència d’artefactes estranys, a la vegada elegants i atrotinats –la percepció tàctil requerida en termes generals per l’escultura contemporània–, és necessària l’experiència tàctil directa de les peces. Cal tocar aquestes escultures, cal fer-les sonar, precisament perquè la seva adequada percepció va més enllà de la dimensió tàctil i requereix que ens endinsem en la dimensió d’allò acústic. Els cartells que, distribuïts a les parets de l’espai expositiu, prohibeixen que el visitant toqui les escultures, contradiuen tan clarament la naturalesa d’aquestes peces, que quasi fan que la mostra perdi el sentit. Les escultures Baschet despleguen doncs la seva presència en el què Marshall McLuhan anomenava l’espai àudio-tàctil, espai que esdevé central en la nostra civilització quan la ràdio i la televisió substitueixen els mitjans escrits com a principal vehicle d’informació.

No deixa de ser significatiu que aquestes escultures sonores es donin en un tipus d’espai que neix d’una revolució tecnològica, vista l’actitud de resistència que els germans Baschet sempre han tingut respecte els mitjans electrònics. Des dels inicis de la seva trajectòria creativa, als anys 50, van marcar distàncies amb l’obra de Pierre Schaeffer i Pierre Henry, pares de la música concreta, que treballaven primer sobre disc analògic i després sobre cinta magnetofònica, i van emprendre un camí completament diferent, a partir de la convicció que el so acústic és superior, segons un criteri mai no especificat, al so electrònic. I malgrat tot, com deia, l’experiència de l’espai, de la vibració –que del vidre i el metall passa a les nostres mans– i del so que la seva obra ens proposa, i que va més enllà de l’experiència visual –orientada, en cada instant, en una sola direcció–, no podria apreciar-la plenament qui no visqués, com vivim nosaltres, immers en l’espai àudio-tàctil, l’espai de la multidireccionalitat i la simultaneïtat l’abast del qual l’aparició d’Internet no ha fet més que ampliar. Podem, per descomptat, mirar aquestes escultures des de certa distància, sense tocar-les, amb actitud contemplativa, i de fet és aquesta l’experiència a què el Museu de la Música ens convida; vistes així, però, aquestes peces són, em sembla, ben poca cosa.

La prevenció contra el contacte nefast de les mans del visitant potser s’expliqui pel fet que el Museu de la Música és, principalment, un museu d’instruments musicals. I els instruments, ja se sap, són objectes que només uns pocs són capaços de tocar com cal. Aquesta és l’altre via, a més de la distància contemplativa, per la qual l’experiència a què ens conviden les escultures Baschet pot veure’s empobrida dràsticament: equiparar-les amb els instruments musicals convencionals, fent creure al visitant que cal tocar-les de certa manera, aplicant una tècnica específica que només pot adquirir-se després d’anys de dedicació abnegada. És evident, però, que com a instruments destinats a la interpretació de la música convencional –de la música restringida als sons de l’escala temperada– les escultures Baschet són d’allò més rudimentàries, i no tenen res a fer al costat de la precisió acústica i la sofisticació tímbrica d’una trompa, un violí o un piano. Potser l’interès d’aquests escultures rau, precisament, en el fet que els seus autors s’hagin esmerçat tant en la construcció d’uns artefactes sonors que són, des d’un punt de vista convencional, prou rudimentaris, que hagin dut a terme una empresa esbojarrada amb la més rigorosa i conseqüent seriositat. Si aquesta hipòtesi és certa, la millor experiència musical que podríem obtenir d’aquestes escultures –o la millor experiència sonora, si el lector té una concepció restringida de la música– seria tocar-los de forma directa, desinhibida i irresponsable, per tal d’eixamplar al màxim el caràcter impredictible de la seva resposta sonora. Desencadenaríem així al nostre voltant un espai sonor d’una complexitat inusitada i, el que és encara més interessant, hi estaríem absolutament immersos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s