Presència crítica

(Sigue la traducción al castellano)

(Aquest article es publicarà properament al suplement Cultura/s de La Vanguardia)

La qüestió del refugi de l’artista, de la necessitat d’anar-se’n a treballar a un lloc recòndit, lluny de ser un problema marginal, com podrien fer-nos creure les idees d’aïllament, de retir, de parèntesi que duu associades, ocupa, al meu entendre, un lloc central en la problemàtica de l’art d’avui. Què és un llibre, al cap i a la fi, sinó el resultat de llargues hores d’aïllament, sinó la inscripció en un plec de fulls d’una veu de procedència secreta? Això és així encara que el llibre s’hagi escrit en un pis de l’Eixample: el lloc de l’escriptura és inaccessible, es troba a una distància insalvable, inherent al format llibre. La situació no és gaire diferent en la música i en les arts visuals. En la mesura en què considerem l’àlbum com el format estàndard de la música d’avui –em perdonaran els compositors que encara escriuen partitures– i en què seguim creient que la feina de l’artista visual consisteix a produir coses –siguin pintures, impressions digitals, vídeos o instal·lacions–, no podrem negar que l’obra d’uns i altres procedeix d’un estudi de gravació, d’un local d’assaig, d’un taller, d’un lloc, en qualsevol cas, amagat i reclòs.

El lector objectarà que fa temps que les arts visuals han superat la submissió als objectes, i tindrà raó –per bé que no deixa de ser significativa la quantitat d’artistes que darrerament anuncien, al seu perfil de Facebook, que “tornen” a pintar, o les crítiques que ha rebut la proposta de Dora García a la Biennal de Venècia. Quan Francis Alÿs, per exemple, diu que el seu taller és al carrer, ens dóna a entendre que la seva obra, per bé que inclogui pintures, fotos i vídeos, no consisteix pròpiament en cap d’aquestes coses. Pel què fa a la música, fa més de mig segle que John Cage va fer saltar pels aires el refugi del compositor –el refugi, per exemple, de Mahler. És cert que Cage sentia una gran afinitat amb Thoreau, i que en un moment de la seva vida va retirar-se a viure a Stony Point, però el fet que composés en espais plenament exposats –el telèfon sonava constantment mentre estava composant, i mai s’estava d’agafar-lo– suposa la fi de qualsevol idea d’obra que pugui identificar-se amb una partitura, amb una gravació, inclús amb una interpretació.

I si en els camps de la música i les arts visuals han estat decisives les temptatives de sortir del refugi de l’artista, de traslladar l’activitat creativa al centre mateix de l’espai comú, per què l’escriptura segueix tan fortament subjecte al format llibre, un format que requereix indefectiblement que l’autor es retiri a treballar? Potser l’isolament és inherent a l’escriptura? No tinc resposta per aquesta pregunta, però el que he dit fins aquí em fa pensar que en la literatura, en l’art de la paraula entès en el seu sentit més ampli, potser no concedim prou valor a les experiències de creació oral. Fixeu-vos que dic creació. No crec que tinguin gaire importància, en la discussió que ara ens ocupa, les experiències de lectura en veu alta. Em refereixo a la classe especial de discurs que constitueix una conferència –quan l’autor té l’honestedat intel·lectual de no llegir-la–, una assemblea com les que actualment es congreguen a les nostres places –l’enorme potencial polític de les quals procedeix, afirma Óscar Abril Ascaso, de l’ús performatiu del llenguatge que propicien–, una classe –aquest espai de diàleg avui desprestigiat i retallat, i que pot contribuir decisivament a l’articulació d’un pensament crític–, experiències en les que el discurs s’articula en viu, davant dels nostres ulls. És clar que després els conferenciants, els activistes polítics, els professors es retiren a escriure llibres, però potser el moment decisiu del seu treball, l’esclat de lucidesa del què procedeix tota la resta, s’ha donat en un moment de dubte, potser de pànic inclús, en què un cercle de persones els escoltava, mirant-los fixament.