El pensament radical és aquell que no abandona l’esforç d’arribar a l’arrel del problema que hom té entre mans, aquell que, seguint el mètode de Nietzsche i de Foucault, intenta traçar-ne la genealogia. Per això el pensament radical no pot ser en cap cas dogmàtic: el dogmatisme –que no és altra cosa, al cap i a la fi, que una forma d’aturar-se, d’establir certs principis com a definitius i, en conseqüència, arribats a aquest punt, deixar de pensar– comença precisament allà on el pensament deixa de ser radical. I no és estrany, vist així, que moltes vies de pensament radical acabin establint-se com a llocs de pensament dogmàtic.
Em sembla que no és altre el camí que ha recorregut Richard Stallman. La creació del concepte copyleft és un cas de pensament meravellosament radical, radical fins al punt de transfigurar el problema de la propietat intel·lectual i les seves funestes traduccions legals: les patents i el copyright. Actualment, però, el pensament de Stallman ha deixat de procedir de forma radical, ha quedat fixat en un sistema de principis inamovibles –i desesperantment simples.
En la seva intervenció d’ahir al Free Culture Forum 2011, organitzat per X.net a l’Arts Santa Mònica, el dogmatisme de Stallman va quedar palès, almenys, en dues de les qüestions tractades. La primera és l’imperatiu, que Stallman fa temps que predica, d’utilitzar als nostres ordinadors sistemes absoluta i purament lliures. Podria semblar que aquest és un posicionament radical en favor del software lliure. Em sembla, però, que l’actitud radical rau, en aquest cas, en intentar descobrir la forma com el software lliure es pot extendre, com un virus, a una part cada cop més àmplia de la comunitat digital, en intentar localitzar la frontera entre el codi lliure i el codi privatiu i desplaçar-la de mica en mica. Abandonar la lluita a la frontera, situar-se al centre d’un suposat territori lliure, habitat exclusivament pels bons, i pretendre que el món exterior no existeix és, malgrat les aparences, una modalitat del conformisme, una forma de deixa de pensar.
La segona qüestió en què va fer-se evident el dogmatisme actual de Richard Stallman és la incapacitat per a extendre els procediments del software lliure a altres àmbits de la cultura, la incapacitat, doncs, de concebre la noció general de la cultura lliure. Stallman va afirmar que potser és just l’ús d’aquelles llicències Creative Commons que no poden qualificar-se pròpiament de lliures (1) en el cas de textos d’opinió, o que no calia usar tipus lliures en el disseny de textos molt breus. De nou Stallman demostra la seva incapacitat per a la lluita de frontera, per a extendre els postulats que en un àmbit restringit han demostrat ser vàlids a altres àmbits on encara han de ser posats a prova, per a fer l’esforç de comprendre un problema no en la seva lògica interna, sinó en el seu context, per tal de trobar-hi el sentit, l’arrel, la clau de volta que ens permetria transfigurar-lo, veure’l sota una nova llum.
____
(1) Segons el criteri establert per freedomdefined.org, de les sis llicències Creative Commons només dues poden ser qualificades pròpiament de llicències lliures: la llicència d’Atribució (CC BY), i la d’Atribució-Compartir igual (CC BY-SA).
19 preguntes 