(Un text de treball, en motiu de l’inici del curs a Eina, Escola de Disseny i Art).
En la seva activitat d’estetització de tot objecte i de tota experiència, el disseny ha arribat a assolir la doble naturalesa, aparentment contradictòria, de pràctica a la vegada omnipresent –tot és disseny– i invisible –precisament perquè tot és disseny, aquest es torna transparent: hi veiem a través seu. La mediació transparent que la mà experta del dissenyador exerceix en els objectes i les experiències els fa visibles, perquè els confereix un perfil singular, desitjable, però els fa també inaccesibles, perquè un perfil, una imatge, és una forma completa i coherent, o sigui tancada. Un objecte ben dissenyat és un objecte no disponible, no susceptible d’ésser transformat o, segons diu Agamben, profanat –i el mateix passa amb les experiències: pensem per exemple en les experiències que ens preparen les agències de viatges. No ens deixem enganyar pels dispositius de costumització, destinats precisament a que l’adaptabilitat no surti dels marges que delimiten els repositoris de cada marca, de les combinacions entre peces que han estat dissenyades prèviament per a encaixar: res més lluny del do it yourself que un moble de l’Ikea.
D’acord amb això, és interessant preguntar-nos quines modalitats de treball podria establir el dissenyador per tal de fer opaca, o almenys translúcida, la seva activitat, per fer visible no el resultat del seu treball, sinó el fet de la seva mediació, de manera que, essent aquesta visible, pugui ser també alterable. Així, enlloc de ser un dispositiu de visibilitat i separació dels objectes –i experiències–, el seu treball podria propiciar-ne la indistinció i l’accessibilitat, o sigui la disponibilitat.
19 preguntes 