Les veus del MACBA

Versión en castellano.

(Article publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 3 d’abril de 2013. Descàrrega del pdf: pàg 1, pàg 2).

L’any 2006 el departament web del MACBA es plantejà la possibilitat d’iniciar un projecte radiofònic. L’opció del podcasting permetia fer-ho de manera relativament senzilla, i semblava una bona oportunitat per donar la paraula al gran nombre d’artistes, comissaris, crítics i filòsofs que circulen habitualment pel museu. Ràdio Web MACBA començà aleshores com un projecte que depenia de les exposicions i les activitats a les sales de la institució, i generava continguts complementaris a la pàgina web.

Sota la coordinació d’Anna Ramos, el projecte ha anat congregant una xarxa variada i conspícua de col·laboradors –es tracta, insisteix, d’un projecte coral– i dibuixant sis línies de treball que, set anys després del seu naixement, comprenen al voltant de 300 programes –tots ells disponibles perquè l’usuari els escolti i descarregui gratuïtament– i, lluny de limitar-se al comentari del què passa al museu, constitueixein una font de nous continguts, principalment en els camps de la música experimental, l’art sonor, l’art radiofònic i el pensament contemporani. Entre els seus col·laboradors trobem Chris Cutler, Lucrecia Dalt, Mark Fell, Joe Gilmore, Kenneth Goldsmith, Roc Jiménez de Cisneros, Felix Kubin, John Leidecker i Matías Rossi, entre molts d’altres.

Avui Ràdio Web MACBA és més un projecte d’investigació que una ràdio en el sentit tradicional, i no limita el seu camp d’acció als podcast, sinó que els complementa amb documentació textual abundant. Té inclús un línea de treball dedicada a la publicació de textos, l’anomenada Quaderns d’àudio, i publica a més les transcripcions d’aquells programes que, per l’especial valor filosòfic o informatiu del seu contingut, més ho aconsellen. D’acord amb l’obertura dels seus continguts i formats, Anna Ramos situa el projecte –fent ús d’un terme de Wolfgang Ernst– en algun punt entre la col·lecció, l’arxiu i l’anarxiu online.

La pròpia naturalesa de les pràctiques artístiques actuals empeny els museus d’art contemporani a ser espais ben diferents de mers contenidors de l’art i escenaris per la seva exhibició. En el cas del MACBA, les activitats de documentació i investigació no tenen, a criteri de l’equip que treballa a la institució, un paper secundari. Segons afirma Sònia López, responsable de la web i de les publicacions digitals, en una entrevista recent realitzada per Latitudes, “el capital del museu es composa d’obres, naturalment, però també de documents, processos d’investigació i de les idees i lectures que el propi museu genera sobre tot aquest material”. D’entre els processos d’investigació endegats des del propi museu, Ràdio Web MACBA constitueix un cas singular. Té interès parar-hi esment, tant pel seu paper en el context del museu com per la rellevància que ha anat adquirint, amb el pas dels anys, a l’escena musical i sonora –però també artística i intel·lectual– tant a nivell local com internacional.

El format radiofònic té una especificitat determinant, que tal vegada expliqui la seva pervivència en una cultura predominantment audiovisual: és l’únic format sonor que no parteix de la restricció prèvia de la gran varietat de codis sota els quals el so és capaç de comunicar, l’únic que els assumeix tots com a propis, des del discurs verbal i musical, i tot el ventall de contaminacions recíproques, fins el límit de posar en qüestió, des del so mateix, la necessitat d’utilitzar-lo per a comunicar –fins el límit, doncs, de la “radio without content”, expressió que utilitza Tetsuo Kogawa a la conversa amb Yasunao Tone que Barbara Held i Pilar Subirà recullen a la sèrie Línies de visió de RWM, programa, per cert, que constitueix un exemple magnífic de la tensió entre el so i el sentit.

És ben cert que l’obertura del format radiofònic es veu afavorida, en el cas de RWM, pel fet de no emetre en directe, cosa que permet l’edició meticulosa de cada programa –la segona part del programa de la sèrie Memorabilida. Col·leccionant sons amb… protagonitzat per Kenneth Goldsmith comprèn 40 tracks diferents en menys de 10 minuts–, i pel fet que es difongui mitjançant podcast a la pàgina web, cosa que elimina els límits de duració –la segona part del programa dedicat a Kees Tazelaar dins la mateixa sèrie dura gairebé 3 hores. Però, tal com apunta Gerald Raunig a la seva intervenció a la sèrie SON[I]A, la posició tecnodeterminista segons la qual els avenços socials o creatius arriben gràcies al desenvolupament d’Internet és ingènua pel què fa a l’exigència de productivitat del capitalisme maquínic. Per això el valor que RWM té com a projecte d’investigació no es pot deure només a l’aprofitament de les possibilitats que ofereix el format de ràdio a Internet. El grup humà heterogeni que, coordinat per Anna Ramos, ha anat enriquint i definint el projecte ha d’haver assolit alguna forma de resistència –segueixo utilitzant els termes de Gerald Raunig en aquell programa– davant d’aquesta exigència de productivitat.

Una possible explicació de com ha pogut articular-se aquesta resistència és la següent. La producció sonora de les diferents línies de treball de RWM no la fan periodistes ni crítics, sinó músics i artistes sonors, persones acostumades a pensar i a treballar a partir del so. La temàtica de la ràdio no es limita, però, a la música i l’art sonor, sinó que s’extén als camps de l’art contemporani, la filosofia i la política –com la sèrie recentment iniciada En crisi, que ha suscitat un gran interès per part dels oients, probablement pel tractament singular que fa d’un tema a la vegada punyent i esgotat. Aquests dos factors fan que RWM pugui portar al límit les possibilitats del format radiofònic a les que m’he referit abans, que sigui un projecte d’investigació articulat no només amb paraules, ni tampoc amb paraules il·lustrades amb exemples sonors o musicals, sinó en una mena de meditació en acció –per dir-ho amb la fórmula de Glenn Gould, un altre cas de músic que va fer un ús revolucionari del mitjà radiofònic–, en una modalitat d’investigació, i de creació alhora, que, explorant tots els codis que el so ofereix per tal de comunicar, acaba posant a prova, en el procés de la pròpia articulació sonora, les idees que està exposant.

A la cèlebre conferència Què vol dir ser contemporani?, Agamben afirma “qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions i és per això, en aquest sentit, inactual; però també precisament per això, i justament a través d’aquesta desviació i d’aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aferrar el seu temps”. Penso que és justament en la mesura que emprengui processos com el dut a terme per RWM que un museu pot anomenar-se no només “d’art contemporani” –apel·lant simplement a un període de la història de l’art– sinó contemporani pròpiament de l’art del seu temps, en el sentit que Agamben dóna a aquesta paraula. En un temps diferit, fora de l’experiència en directe de les exposicions, demanant a més un lapse d’escolta continuada i atenta que difícilment ens concedim si no som davant d’un espectacle, i sense adaptar-se tampoc a les pretensions de productivitat inherents a la generació de continguts a la xarxa, RWM aconsegueix tractar amb la major obertura i atreviment crític les qüestions que més fortament interpel·len l’art –i la vida– a la societat contemporània.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s