Pop is dead (català)

Versión en castellano.

(Publicat a Nativa).

A l’entrevista a Beatriz Preciado publicada recentment a Ràdio Web MACBA, inclosa a la sèrie En crisi —sèrie que trobo del més viu interès, pels diagnòstics esmolats de Toni Serra, Rubén Martínez i la mateixa Beatriz Preciado, entre d’altres—, la protagonista comenta com les lluites feministes, gais i lesbianes dels seixanta abraçaven la consigna “sexe, drogues i rock&roll”, i afegeix tot seguit, com de passada: “ya sabemos que, en el rock&roll, la cosa quedó bastante atrás” (podeu escoltar-ho al minut 23:28 del podcast). En el context de l’entrevista, i del treball de Preciado, el que escolta entén que es deu referir a que el rock, i la resta de formes de la música popular, han acabat no només còmodament integrades a la lògica del capitalisme extrem, sinó que, encara més, constitueixen una de les seves armes més eficaces. Com diu Peter Szendy a Grandes éxitos. La filosofia en el jukebox, la cançó popular produeix una homologia entre la psique i el mercat: com circula el diner, així mateix circula la melodia, convertint l’experiència íntima, única, en moneda de canvi, en clixé indistingible i, recíprocament, convertint el clixé, el lloc comú, en experiència íntima, incomunicable.

Que la música popular sigui una punta de llança del capitalisme extrem —segueix deduint el que escolta, doncs Beatriz Preciado, com he dit, no explica el seu comentari— deu fer-la inservible com a arma de les lluites que avui més perillosament s’hi enfronten, que són aquelles que, com la feminista, l’homosexual, la queer, es lliuren en els nostres cossos. O potser aquest diagnòstic és massa simple. Potser el fet que el capitalisme extrem faci seva la llibertat, la complexitat, l’ambivalència de la melodia popular ens parla, ben al contrari, del seu enorme potencial transformador. Gerald Raunig afirma, a un altre programa de Ràdio Web MACBA, que tot moviment social rellevant serà apropiat tard o d’hora pel capitalisme, que el fet que un forma de lluita no fos apropiada pel capitalisme voldria dir que no té interès, que no té potencial transformador (podeu escoltar-ho al minut 8:11 del podcast). Tal vegada, doncs, que la música popular sigui una arma perfecta del capitalisme extrem no la invalida per a les lluites que s’hi oposen. En tot cas no és aquesta la discussió que vull desenvolupar en aquestes linies —la deixo dita, però es tracta sens dubte d’una discussió difícil, que sobrepassa amb escreix les possibilitats del text que estàs llegint—, sinó un altre aspecte, prou més concret, d’aquest comentari fet de passada per Beatriz Preciado.

El què m’interessa plantejar aquí és el fet que parli en termes d’evolució, en termes de progrés i de recessió, que digui que el rock “quedó atrás”. És molt generalitzada la idea que el rock és conservador. Però no se sol parar esment en el formalisme sever que aquesta idea suposa: es diu que el rock és conservador —més enllà de la seva vinculació amb el capitalisme, però he dit que d’això no en parlaria aquí— perquè és tonal, perquè, encara pitjor, sempre fa servir els mateixos acords, té una estructura estròfica molt rígida i sempre recórrer als mateixos sons (o sigui als mateixos instruments). En resum, l’argument ve a dir que la forma del rock no evoluciona, que en l’essencial mai ha sortit del Do-Fa-Sol i la guitarra, baix i bateria amb una veu sola al damunt.

Caldria preguntar-se, però, si aquesta lectura formal de la cançó popular s’ajusta a la realitat, si són aquests paràmetres —els acords, l’estructura estròfica, els instruments— els que determinen principalment el joc d’escriure i de cantar una cançó i, sobre tot, si és això el què apreciem quan una cançó que ens agrada arriba a les nostres orelles. Si hem de fer cas a Peter Szendy, una melodia popular és, al cap i a la fi, un clixé en circulació, un dispositiu que posa en relació brutalment directa la nostra vida íntima amb la banda sonora de tots els supermercats, totes les ràdios i totes les teles del país. És això el què volia dir quan escrivia, a la breu nota Hiperparaules, que la cançó és un artefacte verbal desmesurat, una proliferació de paraules més enllà del raonable i del comprensible —confluència excessiva de sentits sobreposats, encreuats en un joc d’interferències que els confon, però també els enriqueix i intensifica.

Si ho mirem així, si escoltem les cançons com a inventari de clixés en circulació, el formalisme evolutiu del què parlava ara —la idea que la forma és el què importa, i que aquesta ha d’evolucionar constantment— es revela una perspectiva pobra, que deixa fora de la foto els aspectes més rellevants de la cançó. La perspectiva que us proposo ens demana deixar de banda el formalisme —o alterar profundament la noció de forma— i, el que és més important, deixar de pensar en termes evolutius. Perquè si una característica té el clixé, el lloc comú, és que és sempre igual. El clixé cicula, es desplaça d’un context a un altre, se superposa a imatges i paraules que li són estranyes, i això l’altera, li canvia la flaira i el color, però en cap cas evoluciona, mai es transforma en una altra cosa —la Gioconda amb bigoti fa sentit, fa sentit desplaçat, impropi, només en la mesura en què segueix sent la Gioconda. Que el clixé sigui sempre igual voldrà dir que, quan la música popular el posa en joc, opera com un zombi: no un ésser que evoluciona des del seu passat, per ser una altra cosa avui, sinó que retorna inalterat del seu passat, i que ja no pot transformar-se, perquè és mort. O sigui que els gèneres de la música popular són morts, com a assegura Grado 33 a Nueva ola, però ho estan en la mesura en què, com els zombis, segueixen actius.

També podria haver presentat això que he anomenat formalisme evolutiu des del punt de vista de la lletra, i no de la música. Són dos aspectes complementaris de la mateixa postura reaccionària: enlloc de dir que el rock sempre fa servir els mateixos acords i instruments, podríem dir que sempre fa servir les mateixes imatges poètiques, i fins i tot les mateixes paraules. La de Simon Reynolds fou tal vegada la primera veu crítica que va trencar aquesta disjuntiva, parlant de la cançó popular no en termes de lletra i de música, sinó principalment en termes de so. Potser direu que parlar en termes de so és prendre la perspectiva de la música, però el més interessant de la proposta de Reynolds és precisament el sentit que hi pren la paraula so. Reynolds s’adona que, a l’era de l’enregistrament fonogràfic, una cançó popular no és només una melodia que tothom té al cap, sinó un so concret, aquell so singular que els fans d’un grup de rock identifiquen a l’instant, aquell estímul auditiu que, concret com una olor, té una tremenda capacitat d’evocació emotiva.

I és en aquesta forta capacitat de fer sentit que té el so, el so que ja no és només el dels instruments, sinó també el dels fonemes a la veu del cantant, on conflueix tot el que la cançó és, on acaba la disjuntiva entre lletra i música, i es produeix la proliferació desmesurada de sentit, de paraules que ja no són només, ni en primer lloc, les de la lletra. I és aquest so, el so entès així, com a força ambivalent i problemàtica, la matèria de què està fet el clixé musical.

Acabar aquestes línies dient que, com que hem descartat la perspectiva evolutiva de la cançó popular, no té sentit dir ara si el rock és o no conservador, si va endavant o enrera, seria tan elegant com trampós. Perquè el problema que apuntava Beatriz Preciado seguiria en peu: què fa el rock avui en termes polítics? A la llum del què hem argumentat fins aquí, és fa difícil de dir-ho, però em sembla que, pel seu joc de circulació i alteració dels clixés, i pel caràcter obert a la complexitat del sentit que hi pren el so, el rock pot ser, no sé si un element de progrés, però tal vegada una cosa més perillosa: un infiltrat al cor mateix de les línies enemigues.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s