Now playing

(Publicat a Nativa. Versión en castellano.)

De vegades, a la Filmoteca, el públic aplaudeix –tímidament, és cert– quan s’acaba la pel·lícula. És un aplaudiment estrany, perquè els seus destinataris no poden sentir-lo, però de vegades –potser precisament perquè és inútil– és particularment emotiu: “gràcies, Lindsay Anderson, encara que no puguis sentir-nos”. O potser no és del tot inútil, i va destinat, també, al mateix grup de persones que està aplaudint: “magnífic Lindsay Anderson! oi que sí?” I seria, en aquest cas, un d’aquells gestos de complicitat entre persones desconegudes que fan que de cop es converteixin en un grup: nosaltres.

Penso que aquest nosaltres, el fet que els que hi assisteixen siguin de debò un nosaltres, és el que fa que alguna cosa estigui passant en viu. En el context musical tenim tendència a discutir sobre el problema de l’electrònica en temps real (que mai no acaba de ser-ho del tot), sobre si els DJ’s han de tenir una projecció al darrera (perquè no estan tocant res i per tant no ofereixen espectacle) o sobre si el concert té aquella cosa especial que no té l’àlbum (que em sembla el darrer argument d’un empresariat musical en decadència). Aquestes discusions reposen, en última instància, en la suposició que la música en viu és aquella que està sent tocada, o inclús inventada (com en el cas de la música improvisada, de la indeterminada o del live coding) en el mateix moment en què l’escoltem.

El títol en anglès que he posat a aquestes línies, que extrec dels tuits amb què les ràdios online van anunciant la seva programació, permet posar de manifest l’ambivalència dels processos en viu. “Play” vol dir “tocar”, però vol dir també “sonar”. Les ràdios online no diuen “està tocant Mika Vainio”, sinó “està sonant Mika Vainio”. Potser la diferència entre un programa en directe i un podcast no depèn tant de que el programa s’estigui fent mentre l’escoltem, sinó de que un grup de persones escoltin a la vegada allò que “està sonant”, que el programa tingui, en aquell moment, un grup d’oients. I potser no cal que aquest grup estigui intercanviant comentaris al xat del programa perquè es converteixi en un nosaltres. Potser el què importa és la forma com, mentre escoltes la ràdio en la més estricta intimitat, ets conscient que no estàs sol.

Tot això té a veure amb aquest article de Jordi Oliveras sobre el concert de Caetano Veloso al Primavera Sound. En el fons es tracta de la mateixa qüestió: el què fa que una experiència musical sigui o no sigui viva és el context de la seva escolta.

Si el que dic és cert, no cal que ens sentim estranys quan aplaudim una pel·lícula a la Filmoteca. I si qui ens acompanya protesta, “pots dir-me a qui estàs aplaudint?”, no ens faltarà raó en respondre: “no t’adones que acabes de presenciar una pel·lícula en viu?”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s