Interval. Accions sonores és un assaig sobre els contextos d’escolta. La tradició musical occidental dels darrers dos segles (dominada per la música que es diu a si mateixa culta) ha intentat esborrar els contextos d’escolta, neutralitzar-los. Segons aquesta, l’escolta musical només és possible, només és plena, en la més absoluta concentració i envoltada del més estricte silenci. El silenci sepulcral és doncs l’únic context adequat per l’escolta musical, un context que més aviat és un no context, una absència (ideal) de context. Però el fet és que l’escolta musical es dóna sempre envoltada d’altres coses, envoltada, per exemple, de soroll (el soroll que, diu Jacques Attali, és la manifestació constant de la vida). I aquestes altres coses, aquest context en el que l’escolta passa, no només condicionen la nostra actitud d’escolta (no només tenen un efecte psicològic) sinó que transformen la música mateixa. A l’era digital, diu Peter Szendy, l’oient altera la música, opera amb ella (en fa obres), de manera digital, és a dir, numèricament (amb dígits), però també amb els dits, com el DJ que modifica el gir d’un vinil tocant-lo amb les mans. Es tracta, doncs, d’una escolta que toca.
Quan la música entra al museu d’art contemporani, i es converteix en el que sol anomenar-se art sonor, deixa d’exigir la neutralització del seu context d’escolta però, com per un mecanisme de compensació, demana ser presentada com a obra d’art. Se’n subratlla aleshores el suport físic, la dimensió escenogràfica o performativa, les partitures, els enregistraments, la documentació del tipus que sigui. Se’n magnifica, al cap i a la fi, el context, però oblidant, precisament, que es tracta també d’un context d’escolta. Se sol pensar que el museu no és el lloc adequat per a escoltar, i potser per això hi proliferen tant els auriculars (com proliferen, per exemple, al metro).
La condició de possibilitat d’aquesta proposta és la Fundació Antoni Tàpies com a context d’escolta. I a partir d’aquesta condició es pregunta no només com sona la música al museu, sinó també com sona el museu.
Interval interroga els contextos d’escolta a partir, principalment, d’aquestes tres perspectives:
1. La mediació dels altres oients. A l’afirmació de Duchamp “es pot mirar com algú veu, però no es pot escoltar algú que escolta”, Peter Szendy hi replica “de vegades, m’escoltes escoltar. Et sento mentre m’escoltes escoltar”. Existeix la dimensió transitiva de l’escolta?
2. La mediació de la tecnologia. La tecnologia musical no és un canal neutre de transmissió del so, sinó un instrument de l’escolta, un mitjà que ens permet intervenir en l’experiència de l’escolta. Aquesta intervenció pot donar-se de forma adequada, conforme al propòsit pel cual la tecnologia va ser concebuda i desenvolupada (pot ajustar-se, per exemple, al principis de l’alta fidelitat) o de forma inapropiada, sense llegir-ne el manual d’instruccions o destinant-la a una finalitat diferent d’aquella per la qual va ser inventada. En el segon cas, la mediació que exerceix la tecnologia es torna problemàtica i, per tant, visible (audible) i qüestionable.
3. La relació entre el so i la paraula. La música no pot traduir-se en paraules, no té un equivalent verbal articulat gramaticalment. La música, inclús aquella que incorpora una lletra, no explica una història. Michel Butor afirma: “tota obra musical està envoltada d’un núvol verbal”. Aquest núvol verbal és un camp de sentits possibles, que podem recórrer (de la mà dels altres oients i amb la mediació de la tecnologia) per traçar lectures parcials, singulars, impròpies.
Interval consta d’instal·lacions sonores i d’un cicle de programa de ràdio, que inclourà converses, performances, lectures i concerts.
19 preguntes 