Interval: plantejament (2/4)

El silenci no és l’absència total de sons a un espai determinat, que no arriba a donar-se mai, sinó el conjunt dels sons que hi són habituals o, en la terminologia de John Cage, el conjunt de sons que s’hi donen de forma no intencionada. Interval. Accions sonores consisteix doncs no només a posar sons a cada espai de la Fundació Antoni Tàpies, sinó a afegir-los als que ja hi havia, superposant-los als sons previs i, com que l’edifici resta obert a la circulació de l’aire i de les persones, als dels altres espais. Aquests sons afegits poden ser, en certa mesura, impertinents, per bé que han estat treballats amb cura, meditats llargament en el món sonor que cada peça estableix, perquè sonen en un espai que no ha estat concebut per a sentir-los. I no és la mera presència dels sons el que trenca el silenci, sinó el seu grau d’impertinència. Els sons habituals d’un espai poden ser inapreciables, anodins o molestos, i l’únic dubte que plantegen a qui escolta és el de fer-ne més o menys cas; però aquests són afegits, artificiosos, són sons que demanen ser escoltats, i en la mesura que ho demanen plantegen una situació d’escolta molt més problemàtica: si ens proposem ignorar-los, podrem fer-ho? Però, més important encara, si ens proposem escoltar-los amb l’atenció que mereixen, podrem fer-ho?

Si ens proposem escoltar-los bé, tal com demanen, que al cap i a la fi és el que s’espera del visitant, pot passar que ens confongui la seva relació amb l’espai —estic en el lloc adequat?—, amb el temps —cal que segueixi escoltant?—, amb les paraules —què és això que m’ha semblat entendre?―, amb les imatges —potser hauria de tancar els ulls?—, amb els nombres —aquesta seqüència és la mateixa que l’anterior?— i amb els altres sons —és això exactament el que hauria d’estar sentint? El silenci és la condició de possibilitat de l’escolta adequada. Només podem escoltar bé si allò que volem escoltar es troba envoltat de silenci, i s’hi retalla nítidament. Interval trenca el silenci perquè, en aquests espais, el criteri que ens permet saber si estem escoltant de forma adequada es torna problemàtic, provisori, variable. El què volem escoltar no es retalla nítidament en el silenci, sinó que es confon amb el context, un context que l’escolta recorre, enllaçant estímuls i idees a la recerca de sentit.