Explicar coses, desactivar exposicions (2)

[Explicar coses, desactivar exposicions (1)]

Voldria que aquesta no fos una disquisició teòrica. En rigor no pot ser-ho, si el que dic aquí ha de tenir algun efecte sobre les exposicions que fem, i en la relació que establim amb les que anem a visitar. Que una disquisició deixi de ser merament teòrica no vol dir, com podria semblar, que doni indicacions concretes per a l’acció, sinó, precisament, que s’abstingui de donar-les. La teoria –la forma específica com us proposo aquí que entenguem la teoria– no és el discurs separat de la realitat, sinó aquell que la restringeix –entesa així, la moral, el dret, la medicina, són vastíssims edificis teòrics: destinats a indicar-nos, per damunt de tot, el que no hem de fer.

La idea del discurs separat de la realitat és absurda, perquè un discurs és el resultat de l’acció d’un cos en un lloc i un moment determinats. La noció tan extesa, tan natural d’aquesta separació, procedeix de la identificació del context de sentit que estableix el discurs amb la realitat —o amb una imatge de la realitat, si el matís us preocupa; els científics parlen d’un model. Aquesta identificació es fa tornant invisibles —ja sigui fent veure que no existeixen o donant-los per suposats— tots els factors que permeten l’establiment del sentit del discurs, tot allò que entra en acció quan un cos articula un discurs en un lloc i un moment determinats. És per aquesta raó que afirmo que la teoria és allò que restringeix la realitat: dóna per suposat un estat de les coses en relació a la realitat —no sempre amb l’honestedat de presentar-lo com una imatge o un model— , sense posar sobre la taula els mecanismes que l’estableixen i que permetrien qüestionar-lo.

El que he anomenat l’efecte del discurs sobre la realitat no pot donar-se, doncs, des de l’interior ben delimitat del context de sentit del discurs —des de la imatge de la realitat que el discurs dibuixa—, sinó en els marges del discurs, és a dir, a partir de les seves condicions de possibilitat. No dic que un discurs no pugui tractar sobre la realitat, sinó que només pot fer-ho en la mesura que en allò que diu estiguin presents les condicions en les que s’estableix el sentit d’allò que diu —que el cos, el lloc i el moment siguin intel·ligibles en el propi discurs. L’efecte del discurs sobre la realitat no pot ser doncs un efecte clar i determinat (aquesta referència inequívoca a la realitat és el que us proposo anomenar teoria), sinó un efecte complex i indeterminat, que només podria arribar a aclarir-se, potser, mitjançant una arqueologia (a la manera de Foucault) de les condicions que el fan possible. Aquesta arqueologia s’assaja, s’hi tendeix en etapes successives, però no es completa mai, mentre el discurs segueix actuant sobre la realitat de manera complexa i indeterminada, és cert, però del tot efectiva.

Sobre el discurs només puc fer aquí unes consideracions breus i molt generals. Per llegir una discusió completa del problema remeto el lector a L’ordre del discurs de Foucault, un text de 1970 que es manté, al meu entendre, plenament vigent.

Donaré en les parts successives d’aquest text les raons per les quals penso que una exposició no és el format més adequat per explicar coses. Em proposo, doncs, descriure una forma específica de l’adequació –entre els discursos i les exposicions. Ara bé, l’adequació és un criteri útil, però en cap cas és un criteri d’obligat compliment. Hi haurà vegades que serà preferible, pels nostres propòsits del moment, posar les coses en una relació no del tot adequada o, si ho preferiu, de forma adequada conforme a un criteri lleugerament nou. El que aniré desplegant són algunes consideracions que afirmen inequívocament “voler explicar coses en una exposició és molt problemàtic”. Ara bé, deduir d’aquí l’afirmació “no hem de pretendre explicar coses en una exposició” seria injustificat. Aquesta seria una lectura estúpida, una lectura estrictament teòrica, del meu text.