Michel Foucault és mort. Jo sóc molt aficionat als seus textos. Atenció, he triat la paraula amb molta cura: el que hi tinc és afició, una inclinació —també del cos: la mirada es recull, l’esquena es corba— cap a aquests textos, que em fa tornar-hi una i altra vegada. No es tracta només de llegir-los, sinó de freqüentar-los, de ser-hi a prop, de tenir-los damunt de la taula (perquè no poden ser al seu lloc, a la biblioteca), al terra, al costat del llit, on deixo les ulleres, de portar-los a la butxaca de l’abric.
Voldria ser més precís. Parlo ara d’un text concretament, recollit a un llibre molt prim de tapes toves, titulat “El orden del discurso” (i a sota hi diu: “Michel Foucault”). Vaig trobar-lo una de tantes tardes que el nostre fill Eugeni i jo rondem per Gràcia, de plaça en plaça, sense rumb, perquè ell no pot estar-se quiet a casa, i jo tampoc. A la Plaça de la Vila hi havia tres o quatre parades de llibres de segona mà. Vaig recórrer amb els dits, un a un, els llibres d’una caixa de plàstic (com les de les fruiteries), amb l’Eugeni assegut a les espatlles —escric això i recordo el pes, el joc de l’equilibri, la tensió a les cervicals. Era un grupet de llibres completament absurd, fet a l’atzar. El llibret em va atreure particularment, un volum petit, compacte, eficaç, i enlloc de passar-lo amb els dits el vaig treure de la caixa. Aleshores vaig descobrir, amb alegria, que tenia a les mans un text de Foucault desconegut per mi, i així vaig dir-ho a l’Eugeni, en el to una mica delirant en què ens dirigim als nens que encara no parlen. La llibrera va ser molt amable, i va cobrar-me amb un somriure als llavis: és curiós de presenciar les petites alegries incomprensibles de la gent.
Així és com aquest text va trobar-me, i de seguida va fer-se un lloc a la constel·lació dispersa de textos que freqüento darrerament. Ignoro la posició que ocupa en el mapa que els professors de filosofia van consensuant, en discusions que mantenen vives amb una paciència, un rigor i una meticulositat còmiques, però com que cito aquest text sovint —és una de les eines que tinc a la mà aquests dies— no dubto que aviat en seré informat.
19 preguntes 
¡Qué maravilla de texto, Luis!
P.
Palmira!