De l’amistat (3)

[De l’amistat (2)]

Les raons per les quals freqüento El orden del discurso de Foucault són molt diverses, i es renoven contínuament. Però pels propòsits d’aquest text —del que va desplegant-se sota els meus dits, davant dels vostres ulls— necessito explicar-ne dues en particular.

La primera és que és un text superficial, un examen sumari de coses que hauran de ser pensades i dites més llargament i amb més cura. El petit volum que tinc a les mans presenta el seu contingut com a “Lección inaugural en el Collège de France pronunciada el 2 de diciembre de 1970”, institució on, segons es dóna a entendre al mateix text, Foucault acaba de ser contractat com a professor. La redacció abunda, a més, en avisos del tipus “He aquí la hipótesis que querría emitir, esta tarde, con el fin de establecer el lugar —o quizá el muy provisional teatro— en el que estoy trabajando” o “Siguiendo estos principios y refiriéndome a este horizonte, los análisis que me propongo hacer se disponen según dos conjuntos” o “He ahí pues algunos proyectos para el aspecto crítico de la tarea”. Foucault està explicant resumidament, quasi com si escrivís notes per a si mateix, coses que haurà de reconsiderar i desplegar detingudament en el seu treball, els propers anys, al Collège de France, però el fet és que aquestes coses han quedat descrites i establertes amb una claredat i una precisió envejables; i amb una superficialitat, o sigui una rapidesa i una eficàcia, colpidora.

La segona raó per la que aquest text m’atreu és perquè no té un començament o, sent més precisos, comença amb una refutació dels començaments:

En el discurso que hoy debo pronunciar, y en todos aquellos que, quizás durante años, habré de pronunciar aquí, hubiera preferido poder deslizarme subrepticiamente. Más que tomar la palabra, hubiera preferido verme envuelto por ella y transportado más allá de todo posible inicio. Me hubiera gustado darme cuenta de que en el momento de ponerme a hablar ya me precedía una voz sin nombre desde hacía mucho tiempo: me habría bastado entonces con encadenar, proseguir la frase, introducirme sin ser advertido en sus intersticios, como si ella me hubiera hecho señas quedándose, un momento, interrumpida. No habría habido por tanto inicio; y en lugar de ser aquel de quien procede el discurso, yo sería más bien una pequeña laguna en el azar de su desarrollo, el punto de su desaparición posible. (…) El deseo dice: “No querría tener que entrar yo mismo en este orden azaroso del discurso; no querría tener relación con cuanto hay en él de tajante y decisivo; querría que me rodeara como una transparencia apacible, profunda, indefinidamente abierta, en la que otros responderían a mi espera, y de la que brotarían las verdades, una a una; yo no tendría más que dejarme arrastrar, en él y por él, como algo abandonado, flotante y dichoso”.

Jo llegeixo en aquestes línies una reivindicació de la conversa entre amics. No sabríem dir el punt d’inici de la llarga conversa que ens uneix al nostre amic, del fil oblidadís i repetitiu, prenyat de racons compartits, mig secrets, tal vegada inconfessables simplement, que ens empeny a apropar-nos, encara una altra vegada, quan és evident que fa temps que ens ho hem dit tot. Però l’esgotament és fals. En certa manera només es pot parlar “después de agotado el tema de la vida”, quan la redundància torna les paraules estranyament perilloses.

Trobo a la conversa entre amics la continuïtat del discurs, propi i aliè a la vegada, que Foucault reinvidica. Parlem a l’amic amb veu falsa, per bé que franca, que sembla poder dir només les coses que l’altre espera, i en el to conegut. I l’amic dirà tot d’una el que anàvem a dir exactament, o farem silencis eloqüents i inequívocs. Però és també al llarg d’aquest fil oblidadís i repetitiu que un dia l’amic dirà, o tu mateix diràs, alguna cosa inesperada, inacceptable i, de cop, plena de sentit.

No vull tornar a discutir el problema de l’autoria, que potser és el que s’espera si estem llegint Foucault. Voldria mencionar, en canvi, un problema més concret i més complex: podem fer-nos plenament responsables de les coses que diem al nostre amic? No és la conversa amistosa el context especial en el que, per una banda, ens sentim empesos a parlar amb lleugeresa i, per l’altra, cada paraula pot prendre un sentit inesperat, feridor i terriblement pertinent?

[De l’amistat (4)]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s