Són tres doncs les particularitats que extrec d’El orden del discurso i que us proposo atribuir a la conversa entre amics: que no té començament, que els seus efectes són imprevisibles i que, malgrat tot, pot fer-nos dir coses amb un grau de lucidesa i de rellevància inexplicables, frases d’aquelles que, un cop dites, ho canvien tot.
Deia més amunt que Michel Foucault és mort. Ho deia —reprenc ara el fil del pensament que llavors començava— pensant en la possibilitat que Michel Foucault arribi a tocar-me amb la mà. Parlo, és clar, de que em toqui a través de la lectura de les seves paraules, però això no significa que digui tocar en sentit metafòric. Ho dic, en tot cas, en sentit diferit: les mans de Foucault van tocar, temps enrera, aquest text, que jo tinc ara a les meves mans.
De les tres particularitats de la conversa entre amics, la segona, la imprevisibilitat del que desencadena, és una propietat tàctil. Tocar és això: intervenir, desplaçar, (com)moure, trencar una barrera saludable i necessària, fer-se present —fer-se massa present—, i és impossible de preveure les conseqüències que això tindrà a la vida dels altres.
Intentar comprendre si Michel Foucault, que és mort, pot tocar-me amb la mà requeriria reconstruir amb cura el fil de la següent argumentació lògica: la paraula escrita només té sentit en la mesura que remet a la paraula parlada, i la paraula parlada és l’arrelament de la paraula al cos; i aquest arrelament no consisteix a la seva situació a l’aparell fonador (des dels pulmons fins la punta de la llengua) sinó arreu del cos, cosa que vincula la paraula no només a l’activitat de la parla, sinó a tota la capacitat que té el cos d’estar i de fer, amb tots els seus òrgans i membres i envergadura, de les plantes del peus a les puntes dels dits.
Dic que la comprensió que voldria que assolíssim requeriria seguir el fil d’aquesta argumentació lògica, ho dic en condicional, perquè no el seguiré. La diferència entre postular una hipòtesi i després demostrar-la lògicament o afirmar-la dogmàticament i després descriure’n els mecanismes interns, les condicions de possibiliat i les implicacions és una diferència menor. És un desplaçament mínim, una alteració subtil de la llum que ens fa visible una escena, un canvi de to en el relat dels fets —una transformació estètica, si em permeteu utilitzar un terme fortament desprestigiat. Aquest desplaçament mínim, però, té conseqüències profundes.
El canvi és mínim perquè l’argumentació hauria de ser la mateixa en els dos casos: el mateix rigor lògic, la mateixa conseqüència implacable, la mateixa subtilesa en la definició i l’encadenament dels conceptes. Les conseqüències són profundes perquè el valor del que es diu se situa a l’anvers o el revers incompatibles del mateix esquema conceptual: als seus confins més remots o al seu centre mateix. Afirmar quelcom dogmàticament no vol dir necessàriament imposar als altres el propi criteri amb violència (del tipus que sigui). Pot voler dir també resistir-se a delegar el valor del que estem dient en cap autoritat externa, sigui científica, acadèmica, històrica, econòmica o política. Pot voler dir apostar-ho tot a les nostres paraules, atrevir-nos a conferir-los tota la validesa, i cap altra validesa, que la que els otorga tot el nostre cos, tot el nostre coneixement, tota la nostra història. Pot voler dir resistir-se a retardar indefinidament l’esclariment de les nostres afirmacions, i fer-les radicalment presents: la força i el sentit del què dic és present en el que dic, no tinc res millor per oferir-vos.
Aquest procediment dogmàtic-explicatiu està lluny de ser original. És el que s’oculta darrera la famosa anotació al marge de Pierre de Fermat, i el trobo també a textos d’escriptors que han estat clau per la meva configuració mental adulta —i que, com Foucault, m’acompanyen: a L’autor com a productor de Walter Benjamin, a El túnel d’Ernesto Sábato, a la refutació de la rima poètica de Jorge Luis Borges, a Crim i càstig de Dostoievski.
Afirmo doncs que Michel Foucault pot arribar a tocar-me amb la mà a través de les paraules escrites a El orden del discurso. Ho afirmo amb tota la força, però amb cap altra força, que la que jo tinc avui per fer-ho. I a continuació ho explico, descric els mecanismes i les implicacions del fet que acabo d’afirmar, mitjantçant el cas específic, l’exemple, si ho preferiu, de la conversa entre amics, mostrant-vos com, quan dos amics parlen, la paraula escrita pot tocar-nos, i el tacte es pot arribar a escriure.
Naturalment faltaria encara, perquè aquest text pogués tancar-se sobre si mateix i prendre algun sentit concret, demostrar lògicament o explicar dogmàticament un darrer punt, de nou menor i decisiu: puc afirmar que Michel Foucault és, d’alguna manera efectiva, no purament retòrica, el meu amic?
19 preguntes 