Nice to meet you

Divendres al vespre, en una de tantes situacions en les que utilitzem l’anglès com a lingua franca —sopàvem a la cafeteria de la Sala Beckett un grup de tres o quatre catalans, acompanyats d’un canadenc, una francesa, un cubà i una argentina—, dues de les persones presents van parlar-se, de cop, en francès. L’anglès i el francès són llengües per mi estrangeres en el mateix grau: les comprenc molt bé, i puc expressar-m’hi de forma correcta, per bé que francament pobra. En aquell moment però aquelles quatre frases en francès van tenir a les meves orelles una vivesa, una riquesa de matisos, una complexitat de sabors i una força expressiva que només puc identificar com l’eufòria pròpia d’un alliberament. En aquell instant vaig comprendre —comprendre veritablement, és a dir, va tocar-me la pell i estremir-me els ossos— l’empobriment, la tristesa i la fatiga de tantes cançons, articles, sèries, pel·lícules i converses viscudes en anglès necessàriament.

No insistiré aquí en la importància de conèixer i utilitzar l’anglès com a lingua franca, però sí subratllaré la urgència de no confondre’l amb una llengua viscuda. I per viscuda vull dir això exactament: que l’ús que en fem tingui el mateix grau de complexitat, de precisió i d’incertesa que té la nostra relació amb la realitat, la nostra comprensió del món, la configuració de la nostra vida.

Durant anys he fet l’esforç d’anar aprenent a escriure en anglès, empès per la concepció —errònia, ara ho sé— que això era imprescindible per emancipar-me del provincianisme intel·lectual. Ara m’adono que l’única possibilitat de treballar de forma rigorosa, pertinent i útil des dels marges de la centralitat europea i de l’eix anglosaxó (de Nova York a Londres) és fer-ho en llengües igualment marginals: en català i, en el meu cas, també en castellà —a la meva vida el castellà no és, com pot ser-ho en d’altres, una llengua imposada als marges d’una centralitat aliena, sinó una llengua íntima.

Hi ha dues raons més per renunciar a l’escriptura en anglès (excepte, és clar, en els casos estrictament administratius i descriptius): la primera és que, si vull deslliurar-me, com és imprescindible de fer avui, de l’hilemorfisme aristotèlic, de la separació entre matèria i forma, no puc treballar en una llengua que no estigui entrellaçada inextricablement amb el propi procés de reflexió, que no en sigui radicalment indissociable. La segona és que abandonar la tasca de traslladar els textos propis a l’anglès vol dir dependre de que algú altre els tradueixi, i això suposa substituir una simplificació personal, un desplaçament íntim cap a un espai estàndard i abstracte, per la connexió entre dues complexitats diverses, pel contacte entre dues intimitats que, en rigor, són incompatibles, però que necessiten apropar-se i que donen lloc, quan es decideixen a tocar-se, a una complexitat més gran, a una intel·ligència problemàtica, rara, material, situada, passatgera i superior.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s