La lucidesa, deia al principi, és un producte de l’amistat. Però no sempre apareixerà com una irrupció inesperada, com un accident. Vull dir que pot passar simplement que el nostre amic sigui —o estigui sent en aquells moments, en aquella situació concreta, que si no el verb ser no vol dir res— més intel·ligent que nosaltres. No només més intel·ligent, sinó que a més ens estimi prou, vulgui arriscar-se prou o tingui el grau suficient de curiositat, d’interès o de força per intentar fer-nos veure les coses de forma més clara. Que això pugui arribar a passar, que passi efectivament, és per mi un fet decisiu i incomprensible. Probablement ningú mereix ser estimat. Que algú, arribats a aquest punt, encara ens estimi o, encara pitjor, de cop resulti que ens estima, que es posa a estimar-nos, és incomprensible. I comprendre això, o acceptar-ho simplement —perquè és incomprensible—, requereix la classe de perdó més subtil i arriscada: requereix perdonar-se un mateix —perdonar-se sense autoindulgència, perdonar-se amb atenció i amb dificultat.
En termes filosòfics, això ha de voler dir que entre el saber i l’afecte hi ha un vincle indissociable —o entre l’epistemologia i l’ètica, si hem de fer servir paraules tècniques. Intentaré ser més precís: no pots comprendre suficientment bé les coses només per tu mateix. Necessites ajuda. Per comprendre —la comprensió és l’únic grau del coneixement del que goso parlar— cal que algú decideixi que val la pena que comprenguis. I el fet clau és, crec, que aquesta decisió no és només una decisió filosòfica, o sigui una decisió deguda a l’amor a la comprensió —al coneixement— sinó que, segons he dit, és una decisió deguda a l’amor a la persona que necessita comprendre alguna cosa. Això: que el saber no és possible sense l’afecte.
Porto molts dies escrivint molts paràgrafs per explicar-vos, al cap i a la fi, un fet banal i meravellós, cert i incomprensible: tinc alguns amics. Existeixen algunes persones, existeixen efectivament al món algunes persones, a les que em lliga una relació d’afecte. Una relació fràgil, estranya, singular, arriscada i decisiva.
19 preguntes 