El meu propòsit és escriure un text el més breu possible sobre tres coses entrellaçades: el record de Carles Santos, un paràgraf de Walter Benjamin que resta, al meu entendre, en un estat especial de definició i d’obertura i un motiu de prevenció (un escrúpol modest) contra la història de l’art.
A la primera part del text (d’un total de tres) us explicaré una pel·lícula, el curtmetratge de Pere Portabella Acció Santos, de 1972. El podeu veure, per exemple, aquí, però no us el vull deixar d’explicar, per una banda perquè els desplaçaments mediàtics —entre el cinema, l’escriptura i la música— són a l’arrel de l’assumpte d’aquest text —Carles Santos parla de “recórrer a metodologies que pertanyen a unes altres disciplines”—, però sobretot perquè parteixo de la meva mirada d’aquest curt, del que hi he sabut o volgut veure, i això requereix una mena de visionat amb comentaris, que el vegeu, en la mesura del possible, amb els meus ulls. Hi ha encara un darrer motiu, de tipus més general: en contra del recurs acadèmic de fonamentar l’autoritat del text en un corpus (descomunal per naturalesa) d’altres textos que hom ha d’haver llegit, prefereixo el recurs dels novel·listes, que produeixen la il·lusió que el text és autònom, que conté tot allò que el lector necessita per poder-lo comprendre.
19 preguntes 