La cultura de l’oci

[Text introductori de la conversa amb Judit Carrera i Martina Millà titulada La cultura de l’oci, dimecres 13 de febrer de 2019 a les 19:00 a la Universitat Pompeu Fabra.]

La cultura, entesa com ho fem quan parlem de les institucions culturals, és indissociable de la idea de l’oci. Excepte en els casos de les persones que hi treballem, els ciutadans entren a les institucions culturals, quasi exclusivament, en el seu temps d’oci.

En aquesta conversa amb Judit Carrera i Martina Millà voldria aprofundir en el vincle entre cultura i oci i, més concretament, voldria mirar d’aclarir quines barreres i quins marges d’oportunitat ens ofereix el vincle cultura-oci a l’hora de plantejar, des del context de la cultura, qüestions socialment i políticament rellevants.

És al context de la cultura, i a les institucions culturals particularment, on els ciutadans poden entrar en contacte més fàcilment amb els plantejaments més crítics i radicals sobre el canvi climàtic, el Big Data o el xenofeminisme. D’alguna manera el context de la cultura és una finestra de llibertat, on es poden dir coses que en d’altres contextos serien tingudes per massa incòmodes, radicals o simplement inapropiades. Però potser aquesta finestra d’oportunitat s’aconsegueix al preu de certa desactivació de la capacitat de mossegada política dels discursos. Potser tot es pot dir des de la cultura, perquè qualsevol cosa que s’hi digui serà investida automàticament amb els atributs de l’oferta cultural: un discurs mediador, cohesionador, eufònic, autònom i metafòric.

Acabat el temps d’oci, el ciutadà, enriquit per la glopada d’idees novedoses i radicals, se’n torna a la feina: la finestra de llibertat i radicalitat política queda tancada fins diumenge següent.

A partir d’aquesta descripció bàsica del problema, molt resumida —un punt simplificada inclús—, proposo discutir-lo a continuació seguint dos fils parcials, dues aproximacions laterls, més concretes, a alguns dels seus aspectes.

1r fil. El col·lapse de la distinció feina-oci. He plantejat el problema a partir de la diferència entre el temps del treball i el de l’oci, però a l’era del precariat, aquesta distinció és cada cop més difícil de fer. Treballem les 24 hores del dia. No és que no descansem, sinó que inclús en el temps de descans contribuïm a la maquinària del capitalisme cognitiu, aportant idees, dades i relacions a la xarxa global. En aquest sentit, podria ser útil distingir entre les estones de descans, en les que no fem res, si és que això és possible, i les estones d’oci, en les que no treballem suposadament, però seguim consumint i produint continguts, imatges, paraules, idees i relacions.

La pregunta que aquest fil suscita en relació al problema que ens ocupa és aquesta: el col·lapse de la separació entre feina i oci podria ser una oportunitat per a la reactivació política dels discursos presentats per la institució cultural? Si suposem que el col·lapse és efectiu i total, el visitant de la institució cultural o bé està a l’atur, o bé treballa les 24 hores del dia. O podria ser inclús que es trobés en la superposició d’aquests dos estats aparentment incompatibles: fa diverses feines a la vegada, sempre en condicions laborals precàries, i tot i així segueix sent pobre. És a dir que, en cert sentit, no fa res, perquè no disposa de les condicions laborals mínimes per ser un consumidor satisfactori, a la vegada que treballa ininterrompudament.

Al llibre Decolonizing Time: Work, Leisure and Freedom, Nicole Marie Shippen situa l’origen del temps d’oci, en tant que marge de privilegi que dóna accés a l’arena política, a la Grècia clàssica:

In the context of Athens, discretionary time for the exercise of temporal autonomy was made possible for male citizens by assigning necessity (biological, financial, and household) to women, servants, and slaves in the context of the private household. This division of labor allowed male citizens time for active and sustained participation in politics, and leisure as contemplation, at the expense of the respective development of these particular human beings.

A partir d’aquest diagnòstic inicial, la proposta que Shippen desenvolupa segueix la via marxista de la lluita per un repartiment igualitari dels temps de treball i de lleure. Subscric la proposta —no tinc cap motiu per rebatre-la—, però se m’acut una alternativa que mereix, com a mínim, la nostra consideració: i si el problema fos la idea mateixa de l’oci? Si l’oci, el repartiment del temps de l’oci, que sempre ha estat desigual, està a l’arrel de l’exclusió d’una part del teixit social de la participació política i, inclús, en paraules de Shippen, del “desenvolupament com a éssers humans”, el col·lapse d’aquest espai de privilegi ben podria ser un escenari favorable. En quin sentit podria ser-ho? Si la cultura té la capacitat de mossegada política desactivada perquè queda restringida al temps de l’oci, la desaparició d’aquest temps podria propiciar —sempre que no impliqués, i aquesta és una dificultat important, l’abolició de les institucions culturals— la reactivació de la capacitat de les propostes culturals d’afectar directament la vida social i política. Imaginem un escenari en el que cap dels visitants de la institució cultural hi entrés en tant que amateur, en el que tothom hi accedís en tant que treballador, no necessàriament de la cultura, com a treballador de qualsevol àmbit. No em sembla un mal escenari en absolut.

2n fil. Convertir-ho tot en oferta cultural. El fragment 0x01 del manifest Xenofeminismo: una política por la alienación del col·lectiu Laboria Cuboniks comença així:

XF aprovecha la alienación como estímulo para generar nuevos mundos. Todxs estamos alineadxs – pero ¿ha habido algún momento en que no lo hayamos estado? Es a través de, y no a pesar de, nuestra condición alienada que podemos liberarnos de la basura de la inmediatez. La libertad es algo dado y ciertamente no se nos da por “naturaleza”. La construcción de la libertad no involucra menos alienación, sino más; la alienación es el trabajo de la construcción de la libertad.

El xenofeminisme és una proposta acceleracionista, per bé que es presenti com un acceleracionisme d’esquerres, i produeix per això el vertigen de deixar-se emportar, de bon grat, per la corrent enèrgica i violenta del capitalisme. Però us proposo que mantiguem el cap fred, i considerem la via xenofeminista en relació al problema que ens ocupa.

Una manera radical i eficaç d’instaurar la connexió de la ficció amb la realitat és abolir la realitat o, més concretament, comprendre la relació entre la ficció i la realitat com una relació entre dues ficcions alternatives. En aquest escenari, la mirada distanciada, ja sigui displicent o entusiasta, del ciutadà dins la institució cultural seria interrompuda necessàriament. Perquè aquest distanciament es fonamenta en cert pes específic que conferim a la realitat —a la feina, la hipoteca, la familia, a cadascuna de les estructures concretes que determinen la vida quotidiana. El que ens proposa el xenofeminisme és l’abolició radical d’aquest pes específic de la realitat. Em sembla que, en el problema que ens ocupa, aquesta posició seria emancipadora: el visitant quedaria desprotegit, i es veuria interpel·lat, obligat a prendre la paraula, a involucrar-se a l’exposició, al concert, a la conferència que presenciava, d’entrada, com a mer espectador, perquè res al seu davant seria més lleuger, més fictici ni més teòric que la seva vida mateixa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s