[Sis idees sobre la música repetitiva (3)]
El codi d’una peça musical i el significat d’una peça musical no són el mateix, però són dues coses molt properes. Són properes perquè ens hi relacionem mitjançant el mateix procés mental: la comprensió. Tant el codi com el significat són coses que aspirem a comprendre. La diferència rau en què el codi és concret, concret en el sentit d’identificable, relatable i manipulable, mentre que el significat, inclús quan ens sembla clar, es manté com una entitat misteriosa, difícil, potser impossible, de relatar per altres mitjans que no siguin els de la pròpia peça, sonant en aquestes circumstàncies específiques, i afectant les meves orelles, el meu cap i el meu cos com ho fa avui. En cert sentit podríem dir que el significat és la cara B del codi, el seu correlatiu ocult.
La pregunta a la que respon el codi de la peça musical és “què està fent (el músic)?” o, encara millor, “què està passant en aquesta peça?”. Quan ens preguntem això mentre escoltem una peça, el que estem buscant és el seu codi. La pregunta a la que respon el significat és, naturalment, “això què vol dir?”. Però aquesta pregunta és pràcticament inservible, ens l’hem fet tantes vegades que ja no significa res. La podem substituir per una altra més concreta: “què diu aquesta peça?” o, millor encara, “què em diu aquesta peça?”, i explicaré de manera suficient (crec) que aquest “em” no canvia en absolut el significat de la pregunta.
L’altre punt de proximitat forta entre el codi i el significat és que ambdós tenen una relació refractària amb l’escolta. És una paradoxa, potser central a l’experiència musical: quan estem d’acord amb la peça que escoltem, quan pensem que l’hem comprès, quan ens causa un plaer inequívoc i ens hi adherim políticament i estètica, se’ns fa difícil seguir-la escoltant amb una concentració sense fisures. Potser inclús comencem a taral·lejar-la (si la mena de peça que estem escoltant ho permet). L’escolta concentrada, intensa, requereix, penso, cert grau de perplexitat, de misteri, d’esforç per treure-hi l’entrallat. Escoltem intensament quan ens preguntem “què està passant en aquesta peça?”, i “què diu aquesta peça?”, o “què em diu?”
El darrer vincle important entre el codi i el significat que voldria descriure és de tipus operatiu. Amb el significat no s’hi pot treballar. De fet no s’hi pot fer res, més que comprendre’l. I l’experiència frustrant de voler-lo compartir és la que descriu Peter Szendy admirablement amb la imatge de voler fer-te escoltar la meva escolta. Si volem fer alguna cosa amb el significat (mantenir-lo, recordar-lo, fer-lo perdurar d’alguna manera, inclús modificar-lo, intentar-lo millorar o precisar) l’única opció a l’abast és treballar amb al codi. Això és el que fan els músics: treballar amb el codi, però naturalment el que els interessa, en darrera instància, és la producció de sentits sofisticats, que desencadenin significats interessants i rellevants. Els músics treballen amb el codi, no hi ha cap altra opció, però la gràcia és que els oients també (ja sabeu que per mi un músic és per damunt de tot un oient). L’oient, que podeu entendre si voleu com el melòman, l’aficionat, el qui estima la música, s’hi relaciona, encara que no escrigui música, manipulant-ne els codis. Manipulant-los a la cerca de significats revel·ladors, transformadors, profunds.
19 preguntes 