Hi ha un cas de relació no humana amb l’obra artística de sobres conegut, però que voldria prendre en consideració per uns instants: la relació que els coloms estableixen amb les escultures públiques. En aquesta relació hi trobo la realització efectiva, d’una manera immediata, no reflexiva, de la relació que l’escriptura sobre l’art contemporani —no vull dir la teoria de l’art, perquè actualment l’esforç més rellevant de l’escriptura sobre l’art, o al voltant, a prop de l’art, és el de deixar de ser teòrica— persegueix d’establir amb la peça artística. Una relació tàctil, matèrica, que instaura una utilitat i un gaudi no necessàriament vinculats a la intenció artística (el colom aprecia l’escultura en base a criteris de recolzament, d’aferrament, de visibilitat) i radicalment no autònoma, és a dir, una relació situada i en context, on la peça no està separada de la pròpia merda, que és la materialitat específica del cos de l’espectador.
Vaig tenir aquesta idea un matí quan, baixant en bici pel Passeig de Sant Joan, vaig veure un colom dalt del cap del Monument a Anselm Clavé. El monument és altíssim, excessiu, i el colom dalt del seu cap, quiet, altiu, indiferent, en subratllava l’elegància i el ridícul. En aquell moment, la superioritat d’aquell colom, vista per un humà camí de la feina, em semblà inqüestionable. M’adono que repeteixo la idea dels famosos versos de Walt Whitman sobre la vida dels animals no humans. Però sabem que cal escriure-ho tot una altra vegada, tot una altra vegada, en cada cas i des de cada lloc.
19 preguntes 