[3]
Rumio fa dies una manera concreta d’entendre la interfície. Es tracta de pensar la interfície concretament com a membrana separadora. Quedi clar que no pretenc donar a la paraula un sentit diferent del que té a l’ús comú de la llengua, ni a cap dels seus usos especialitzats; em proposo només afinar-ne el sentit, fer-lo una mica més útil en determinades circumstàncies. La utilitat, l’eficàcia d’aquesta manera de pensar la interfície prové del fet que es basa en les sensacions corporals i en l’experiència directa. Per exemple, interfície són les plantes del peus mentre caminem; aquesta és la membrana separadora entre el nostre cos i el terra, o entre el nostre cos i les soles de les sabates, si ho preferiu. Interfície són, també, les puntes dels meus dits tocant el teclat de l’ordinador mentre escric aquestes paraules.
La membrana separadora… naturalment aquesta imatge ha de funcionar també com a metàfora. En el procés de traducció d’un text, per exemple, la interfície entesa com a zona de contacte, de fregament, entre les dues llengües. En la relació de la persona humana amb la màquina —que és un dels sentits centrals, i potser originaris, de la paraula—, la interfície entesa com a zona de contacte físic, perceptiu i semàntic entre una i altra. La membrana entre nosaltres i la màquina, el conjunt de tot allò que ens en separa, i a la vegada ens hi uneix, a tots els nivells.
És particularment interessant pensar en la interfície en el procés d’escolta. De nou, la interfície, la membrana que separa i a la vegada uneix, té diverses dimensions: la vibració de l’aire des d’una font sonora fins les nostres orelles, però també la zona de mediació, de negociació, de distribució de l’atenció i de les significacions, entre l’ordre del sons emesos i el dels sons escoltats.
19 preguntes 