És necessari que expliqui per què he decidit escriure una teoria. Ho seria en qualsevol cas, però ho és més en un temps en el què les manifestacions diverses del materialisme (i en concret el materialisme feminista) han desprestigiat fortament el que entenem per teoria. Jo comparteixo la sensibilitat i el posicionament materialista, i participo per tant del desprestigi de la teoria —és cert que desitjaria escriure una altra mena de coses. Per això trobo necessari l’aclariment: per què escriure avui una teoria? Per respondre bastarà que expliqui quin sentit dono en aquestes pàgines a la paraula teoria. Vull dir que el problema no és exactament per què escriure una teoria, sinó per què anomenar teoria a això que escric.
Un apunt entre parèntesi. Un moment decisiu del procés d’aprenentatge literari és aquell en el que t’adones que no pots escriure el què vols. La llibertat creativa és com la llibertat que la poesia trillada atribueix al vol dels ocells: només hi pots creure si ets incapaç de posar-te al lloc de l’ocell, d’imaginar la subjectivitat alada. Escrius el que pots, i l’amargor que Josep Pla (que volia escriure novel·les) atribuïa a l’ofici d’escriure és, en darrera instància, la fatiga i l’angúnia d’un mateix.
El que he d’explicar a continuació és, doncs, què entenc per teoria en aquestes pàgines. El més important en relació a això és que dono a la paraula un sentit completament diferent del què pren en expressions com ara “teoria de la música” o —variant del mateix que pot sonar més atractiva avui— “teoria de l’escolta”. Una teoria de la música o de l’escolta és una atrocitat: un model conceptual coherent creat per una persona, o un grup de persones, que explica el món en el què vivim —o una part d’aquest món, però la tendència totalitzadora d’aquesta classe de teoria fa que tot model parcial tendeixi inevitablement a extrapolar-se. Res més lluny del meu propòsit. A diferència de la música o de l’escolta, el codi és una pura abstracció. La música és inescrutable com la vida mateixa. El codi en canvi és una cosa molt senzilla: una convenció formal, necessàriament precària i esquemàtica. Ningú no esperaria de cap codi (del codi Morse d’un missatge, del codi binari d’un arxiu) que expliqués un aspecte de la realitat en la seva complexitat insondable. El codi és un consens provisional, una solució precària, però imprescindible, mentre no en trobem una altra de millor.
Hi ha una excepció molt important a això que dic: el codi ètic. En un codi ètic, la convenció formal simplificadora i la vida infinitament complexa i mutant es tensen al màxim, amb l’ambició necessària, irrenunciable, de trobar-se finalment. Però el que em proposo aquí és molt menys ambiciós, començant perquè no pretenc articular cap codi nou, sinó simplement reconèixer, fer explícits, els codis que operen, ni que sigui fugaçment, en els processos, sempre incerts, de comprensió i de gaudi musicals.
Enlloc d’elevar els codis a l’altura teòrica, voldria rebaixar la teoria al nivell pragmàtic, concret, provisori, on els codis operen. Sostinc que no és possible escoltar sense pensar o, com a mínim, sense donar per suposades certes coses; que és impossible, doncs, una escolta descodificada, o pura, com se’n diu generalment. En base a aquesta hipòtesi, el procés d’escolta tindrà sempre un, o diversos, codis en acció. És a la presa en consideració d’aquests codis, durant el mateix procés d’escolta, al que anomeno, en aquestes pàgines, teoria. Sostinc que és impossible l’escolta descodificada, però deu ser fàcil (o potser no tan com sembla) sumir-se en una escolta gens teòria, en la que els codis es donin totalment per suposats, o siguin plenament inconscients, cosa que els fa transparents (per bé que no inactius).
És això al que anomeno teoria. I és ben bé una teoria dels codis, concretament, i no de res més. Més encara, es tracta aquí de posar atenció a la dimensió teòrica de l’escolta musical, a la petita teoria provisòria que cada oient efectivament articula, en la mesura que pren consciència i es distancia dels codis que estan operant mentre escolta. Vull dir que em proposo fer atenció a la dimensió teòrica de tota escolta mitjanament conscient, enlloc d’inventar cap teoria de res, cap model explicatiu sobrevingut.
Potser podria haver triat una altra paraula —per bé que, francament, no sé quina—, però em sembla que “teoria” pren aquí la ressonància adequada. M’interessa la dimensió problemàtica, trabada, difícil, de l’escolta, la part de bloqueig exasperant que rarament deixa de tenir. Accepto que la paraula pot fer mandra a molts lectors, i en especial als que mantinguin l’ambició d’assolir una escolta netament descodificada. Però si el que explico en aquestes pàgines té sentit, el que ambicionen podria suposar, en contra dels postulats de la tradició romàntica, una degradació de l’experiència musical.
19 preguntes 