Esbós per “Teoria de codis” (3)

Tot el que voldria dir sobre els codis musicals queda recollit en les següents nou idees:

1. Una peça musical no consta només de sons. No és possible separar de forma clara els sons de la peça de tot allò que l’oient és capaç de percebre i de comprendre quan l’escolta. Tot allò que la peça suscita en l’oïda, el cos i la intel·ligència de l’oient forma part, d’alguna manera, de la peça musical mateixa.

2. Entenc per codi d’una peça musical aquell aspecte de la peça que és comprès per l’oient, i que, en la mesura que és comprès, pot ser explicat i discutit en termes clars amb altres persones. El codi informàtic i la partitura (en el sentit tradicional, de notes sobre pentagrama, o en el sentit més ampli d’instruccions per la interpretació) són casos específics de codis musicals, però n’hi ha molts d’altres, com aquell segons el qual certa música es balla de certa manera, o certa música és fúnebre, sorollosa, reivindicativa o festiva. I això no esgota tots els casos. El codi dóna compte de qualsevol forma de conformitat o de concordància de la sensibilitat i la intel·ligència de l’oient amb la peça musical.

3. El codi d’una peça musical només opera fins les darreres conseqüències i pot ser comprès plenament mentre la peça està sonant o, per dir-ho de forma més precisa, durant el procés d’escolta de la peça. Això vol dir, entre d’altres coses, que el codi no val per la peça, que no pot substituir-la en cap cas, i que, per bé que no està fet necessàriament de sons, mai no se’n separa del tot, sinó que opera i és comprès des dels sons, entre els sons, amb els sons, en els sons (i d’altres fórmules semblants).

4. Molt propera a la idea de codi, i indissociable d’ella, és la idea de sentit d’una peça musical. Quan hem comprès de forma clara el codi d’una peça, li hem trobat un sentit concret. Però a diferència de la del codi, la comprensió del sentit pot ser intuïtiva i pot tenir un punt d’incertesa. Podem estar seguint l’evolució d’una peça, i de cop trobar que cert gir, cert so, certa pausa, no tenen sentit. Estem convençuts que allò, en aquell punt del procés d’escolta, no té sentit. Això vol dir que la concordància que havíem establert fins aquell punt amb la peça ja no ens serveix, que havíem dilucidat un codi provisional que, de cop, ha estat falsejat per l’efectivitat difícil i fascinadora del procés d’escolta; i ara, de nou, mentre la peça segueix el seu curs, indiferent, segons sembla, a la nostra perplexitat, hem de tornar a establir-hi una nova concordància, a descubrir-li o inventar-li un codi més ric, més complex o, ben al contrari, menys enrevessat i més lúcid.

5. El codi presuposa una interfície. Codi i interfície són aspectes correlatius de la peça musical. Podríem dir que el codi pren sentit en el marc d’una interfície, i que una interfície es fa comprensible i es torna útil en la mesura que hi opera algun codi.

6. Com que l’oient post-humà és un ciborg, a l’escolta del qual cooperen l’oïda electrònica i l’oïda humana, la comprensió del codi d’una peça musical és duta a terme per la intel·ligència artificial, entesa com a intel·ligència en la que cooperen la computació electrònica i la intel·ligència humana.

7. La comprensió del codi d’una peça musical no és la comprensió de la peça. La comprensió del codi procura a l’oient una idea del sentit de la peça, però el sentit (que entenc com la lògica que determina l’ordenació dels sons) és només un aspecte de la significació de la peça, un procés que, més enllà del sentit, es manté fortament indeterminat. (La comprensió del codi d’una peça duu associada certa conformitat de l’oient amb la peça, certa concordància, inclús certa comoditat. Aquest acord arriba a fer-se incompatible amb l’escolta, o almenys en dispersa l’atenció. És per això que la comprensió del codi d’una peça musical en cap cas no suposa una reducció del grau d’indeterminació que caracteritza el procés de significació d’aquesta peça musical.)

8. Acceptar la idea del codi musical tal com aquí es postula implica abandonar la noció de la forma musical. Aquesta pot ser substituïda, en tot cas, per la de fórmula musical. (La relació entre les dues modalitats d’escolta (la que pensa la peça i es pensa a si mateixa amb l’ajuda de la idea de codi, per una banda, i l’escolta estructural, per l’altra) és la d’un camp obert amb el seu límit. Si l’oient creu que una peça té un sol codi possible, i que aquest codi és la seva partitura (del tipus que sigui) i que la comprensió d’aquesta peça coincideix exactament amb l’análisi de la seva partitura, aleshores la forma musical de dita peça recuperarà la seva vigència. Només en la mesura que l’oient accepti que altres codis poden estar operant en el procés d’escolta, la forma musical se li anirà desfent entre els dits.)

9. La interficie musical és un cicle tancat, que segueix el següent recorregut: de la membrana de l’altaveu (o qualsevol altra font emissora de so, com la boca humana, per exemple) a l’aire que vibra, d’aquí a l’orella humana (o no humana, o mecànica, com és el cas del micròfon), d’aquí a la intel·ligència artífical (entesa com a intel·ligència humana i mecànica cooperant, pensant i obrant conjuntament) i d’aquí de nou a la membrana de l’altaveu (o altra font emissora). El codi d’una peça musical opera, o s’inserta, o intervé, al punt del cicle corresponent a la intel·ligència artificial; és aquest el punt on el codi pot ser comprès i/o modificat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s