Us heu fixat que una mala lletra fa que una cançó soni pitjor? Ho penso cada cop que escolto iCat una estona… en general, hi sonen cançons prou ben composades, i molt ben produïdes; en general (en general, és clar!), la lletra les degrada lamentablement. Això és particularment dolorós en un context cultural en què no manquen els bons poetes. Per què els músics creuen que poden escriure? Coneixen com ningú la dificultat enorme de fer bona música… això no els fa sospitar el treball extenuant i subtil d’escriure quatre línies que valguin la pena de llegir?
Explico això per donar-vos a entendre que el codi musical no admet disgregacions artificioses, delimitacions imaginàries de tipus analític. No dic que no ens puguem concentrar absolutament en el so de la música, fent cas omís de la lletra. Això deu ser possible de fer, si hi teniu interès. Parlo del codi de la música. El què dic és que no és possible una comprensió musical disgregada, pura, comprendre els sons per una banda i les paraules per l’altra (amb el ben entès, és clar, que les paraules també sonen).
Qualsevol forma d’escolta pura, disgregada, analítica, comporta cert grau d’estupidesa auditiva. Això no vol dir que no pugui ser una escolta sofisticada, intel·ligent, sibarita. L’escolta estructural i experta que postula Adorno, per exemple, ho és fins l’extrem, de refinada i sibarita. El que afirmo és que és una escolta estúpida, perquè té dificultats per comprendre el que està sonant; per relacionar-se de manera rica, fecunda, conscient i lúcida amb el codi, amb els codis possibles, del què està sonant.
El que acabo d’escriure demana un aclariment. La comprensió del codi musical no pot deixar de ser parcial. La relació mateixa del codi amb la peça està subjecte a un grau d’incertesa important. Així que comprendre una peça, procés que estic identificant amb el de comprendre un codi possible de la peça, no és mai un procés tancat ni complet. Però això no vol dir que sigui un procés disgregat, escindit, analític. Comprenem la música parcial però conjuntament. No estem segurs d’estar comprenent-la del tot, però sabem que això que ens sembla estar comprenent travessa els sons, les paraules, els ritmes, les acceleracions i aturades, el gruix de l’aire en vibració, les orelles, la resta del nostre cos i la seva pluralitat de sensacions inconnexes, els sons no musicals, un record impertinent que ara ens ve al cap i les configuracions fugaces, misteriores i bastardes de la imaginació. Sabem que aquesta comprensió parcial, provisional, precària, depèn de l’enllaç potencial de tot, i que una disgregació intencionada pot esfondrar-la en un segon.
19 preguntes 