Molts dels jocs compartits amb el nostre fill són jocs de paraules, no jocs de paraules en el sentit estereotipat, sinó jocs amb les paraules realment, invencions, repeticions, desviacions de les paraules i de les seves combinacions. Un d’ells —que sonarà terriblement cursi explicat així, fora del món singular del joc, real i efímer com el joc mateix— és el de dir-nos quant que ens estimem. Preguntes sense resposta, com “per què t’he d’estimar tant?” Coses així. Un dia se’m va acudir dir-li: “T’estimo tant que no es pot dir amb paraules”. La seva resposta va ser meravellosament raonable: “Sí que es pot. Acabes de dir-ho, i t’he entès perfectament”.
Dir que t’estimo tant que no es pot dir amb paraules és dir amb paraules, amb la màxima claredat i exactitud, com i quant t’estimo. Després els adults parlem de metallengüatge, de recursivitat, d’enunciats performatius, i John Cage diu “I have nothing to say and I am saying it”, però aquí el llenguatge ja es degrada, ja s’enreda, ja es mira a si mateix i comença a perdre la capacitat de fer sentit. El nostre fill va dir-ho amb la màxima claredat i economia: dius que no es pot dir, i en fer-ho, ho dius de la millor manera possible.
19 preguntes 