Podem assajar una inversió de la idea de l’escolta musical. Quan sentim sons que no se’ns presenten emmarcats en tant que música —pensa per exemple en els sons, pacient lector, que estàs sentint ara mateix— se sol anomenar escolta musical d’aquests sons al fet de comprendre’ls com si fossin música o, més concretament, com si formessin part d’una peça musical. Es tracta d’una escolta estetitzant. Pierre Schaeffer (filosòficament) i Pierre Henry (musicalment) són les persones que van arribar més lluny en l’exploració d’aquest camí. De fet van seguir-lo fins les darreres conseqüències, fins l’esgotament.
Però crec que en aquests moments necessitem avançar en la direcció contrària, la de desestetitzar l’estètica, no en el sentit de que l’estètica deixi de ser-ho, sinó en el de considerar-la barrejada indestriablement amb els altres aspectes de la realitat; pensar que tot és estètica o que res no ho és.
Avançant en aquesta altra direcció, una escolta musical dels sons no emmarcats prèviament com a musicals —que implica fer atenció a les codificacions que poden conferir-los un sentit o un altre en la interfície circular de l’escolta— pot desvetllar-nos aspectes ocults de la realitat, i més concretament apropar-nos-hi amb una percepció i una comprensió englobadores, obertes a les múltiples configuracions que les múltiples codificacions sonores possibles pot permetre’ns de dilucidar.
[]
19 preguntes 