A l’inici de l’àudio que pots sentir a continuació, el canal de l’esquerra fa un pulsació per segon, i el de la dreta 1,25 pulsacions per segon (és a dir 5 pulsacions cada 4 segons). El que sona doncs és una polirítmia de 4 contra 5 pulsacions (si ho penses en notació musical tradicional, quatre negres al canal esquerra contra un cinquet de negres al canal dret). Passats els primers 10 segons, la freqüència de les dues pulsacions s’accelera paulatinament, fins valors 220 vegades superiors als inicials. Així, ara al canal de l’esquerra hi sonen 1 x 220 = 220 polsos per segon, i al dret 1,25 x 220 = 275 polsos per segon. La ràtio entre les freqüències de les dues pulsacions s’ha mantingut constant, 275 / 220 = 1.25. Les dues pulsacions mantenen doncs la mateixa relació, però el que sentim ara ja no és una polirítmia de 4 contra 5 pulsacions, sinó l’interval La – Do # (un interval de tercera major). Passats 10 segons més, les dues freqüències tornen progressivament als seus valors inicials, d’1 i 1,25 pulsacions per segons.
La senyal d’un i altre canal no han variat al llarg del procés, només n’hem augmentat i disminuït la freqüència, i malgrat tot el que sentim a l’inici de l’àudio, una polirítmia, és completament diferent del què sentim al tram central, l’interval entre dues notes diferents. És per això que puc afirmar que la diferència entre el ritme i l’afinació és il·lusòria. Per il·lusòria no vull dir que sigui falsa, sinó simplement que depèn de la percepció humana (que això són les il·lusions al cap i la fi). Aquestes dues senyals s’han accelerat i alentit, però és enraonat afirmar que, en allò substancial, s’han mantingut sempre iguals. El què ens fa sentir-hi una transformació tan significativa és la naturalesa del nostre sistema auditiu.
Aquest és el codi en SuperCollider de l’àudio anterior:
(
{
var sig, freq;
freq = EnvGen.kr(Env([1, 1, 220, 220, 1, 1], [10, 30, 10, 30, 10], \exp), doneAction: 2);
sig = [Pulse.ar(freq), Pulse.ar(freq*1.25)];
sig;
}.play
)
19 preguntes 