No em dec estar explicant… M’enredo en la teoria, perquè la teoria és tan confortable, tan llisa i turgent.
Parlo de per què les persones que ens estimem ens fem mal. Ens fem mal, i acte seguit, o en el mateix instant, ens adonem de que ens fem mal, tot i que no voldríem, i el dolor es redobla i s’abisma. Parlo d’això, per començar (i també d’altres coses, penso, que ja s’aniran aclarint). Ens fem mal, i penso com hauríem de fer-ho perquè no fos així. I penso llavors en la continuïtat a través de la regió divisòria, i també de contacte, que és la paraula, la pell, l’habitació compartida, els camins paral·lels o creuats. Penso en la continuïtat de les coses alienes, que es toquen sense assemblar-se, sense comprendre’s prou bé, s’empenyen i s’estiren, s’acaricien, penetren i es deixen penetrar, parlen i escolten, es parlen i s’escolten, dins teu i fora teu, com si la pell fos una anècdota. Es trenquen, s’escindeixen, amb dolor i amb la consciència del dolor, que el redobla i l’abisma, a dins i a fora al mateix temps.
19 preguntes 