Pensar és sortir dels camins que el nostre pensament recorre sempre. Però no vull dir això. Vull dir que viure és sortir dels camins que el nostre pensament recorre sempre.
Això vol dir, per exemple, saber de cop el què sempre havies sabut. Però aquesta vegada, súbitament, saber-ho.
Per exemple, sempre he sabut com n’és d’important la música a la meva vida. La meva vida em seria incomprensible, seria una agitació completament absurda, sense la música. Però de cop, avui, he sentit aquesta peça (quina no té importància) i m’he adonat que l’exercici quotidià, displicent, automàtic, d’escoltar música (qualsevol música) ho conforma tot i ho obre tot. He descobert avui (però ja ho sabia) que escoltar música (un camí que recorre sempre) és la manera com el meu pensament surt dels camins que recorre sempre.
Excepte que la vida és incomprensible. La vida no té sentit (té a penes, si tot va bé, continuïtat!). El que vull dir és que la meva vida em seria insuportable a mi mateix (impossible de ser viscuda) sense la música.
19 preguntes 