n/365

He dubtat molt, però finalment he decidit enretirar aquest procés d’escriptura de l’espai de visibilitat en línia.

A favor de mantenir-lo en línia, la vivesa de la publicació diària. Però finalment pesa més la necessitat de fer el procés de revisió i d’edició amb la calma i la intimitat que només la soledat i el secret fan possibles. Al cap i a la fi, el que m’és m’estimula de l’obligació (autoimposada) de la publicació diària és la immediatesa, la continuïtat, la presència constant, en totes les coses de la meva vida, del procés d’escriptura. Però el compromís d’escriure cada dia és, com deia, un compromís amb mi mateix, així que no cal la visibilitat del procés en línia per mantenir-lo.

12/365

Em pregunto si dir-ho tot no és un exercici de masculinitat. Potser sí. O potser el que anomeno masculinitat consisteix a dir totes les paraules per no dir res.

Però no intento dir-ho tot. Intento dir-ho tot com una forma d’arribar a dir alguna cosa. Ho torno a dir: posar a treballar les paraules, i a veure què passa.

11/365

He dit escoltar música i podria haver dit cantar. Escoltar i cantar són dos episodis de la mateixa cosa: la retroalimentació permanent que és la música. La distinció és il·lusòria: que ningú et digui, oh hipòcrita lector!, que és possible escoltar en silenci.

10/365

Pensar és sortir dels camins que el nostre pensament recorre sempre. Però no vull dir això. Vull dir que viure és sortir dels camins que el nostre pensament recorre sempre.

Això vol dir, per exemple, saber de cop el què sempre havies sabut. Però aquesta vegada, súbitament, saber-ho.

Per exemple, sempre he sabut com n’és d’important la música a la meva vida. La meva vida em seria incomprensible, seria una agitació completament absurda, sense la música. Però de cop, avui, he sentit aquesta peça (quina no té importància) i m’he adonat que l’exercici quotidià, displicent, automàtic, d’escoltar música (qualsevol música) ho conforma tot i ho obre tot. He descobert avui (però ja ho sabia) que escoltar música (un camí que recorre sempre) és la manera com el meu pensament surt dels camins que recorre sempre.

Excepte que la vida és incomprensible. La vida no té sentit (té a penes, si tot va bé, continuïtat!). El que vull dir és que la meva vida em seria insuportable a mi mateix (impossible de ser viscuda) sense la música.

9/365

La família és un monstre.

8/365

Només porto 8 dies i, quan rellegeixo el que he escrit, descobreixo que el text i la realitat (l’escriptura i la vida) s’han desplaçat lleugerament. Com seran els desplaçaments al cap d’un any?

Sé que duc una mica de retard. No passis pena, hipòcrita lector! Ara sé que estic compromès amb aquesta aventura (fa una setmana no ho sabia). Ara sé que la duré fins el final.

7/365

No em dec estar explicant… M’enredo en la teoria, perquè la teoria és tan confortable, tan llisa i turgent.

Parlo de per què les persones que ens estimem ens fem mal. Ens fem mal, i acte seguit, o en el mateix instant, ens adonem de que ens fem mal, tot i que no voldríem, i el dolor es redobla i s’abisma. Parlo d’això, per començar (i també d’altres coses, penso, que ja s’aniran aclarint). Ens fem mal, i penso com hauríem de fer-ho perquè no fos així. I penso llavors en la continuïtat a través de la regió divisòria, i també de contacte, que és la paraula, la pell, l’habitació compartida, els camins paral·lels o creuats. Penso en la continuïtat de les coses alienes, que es toquen sense assemblar-se, sense comprendre’s prou bé, s’empenyen i s’estiren, s’acaricien, penetren i es deixen penetrar, parlen i escolten, es parlen i s’escolten, dins teu i fora teu, com si la pell fos una anècdota. Es trenquen, s’escindeixen, amb dolor i amb la consciència del dolor, que el redobla i l’abisma, a dins i a fora al mateix temps.

6/365

Però les escissions en l’espai són pitjors encara, enteses com les escissions en el present, entre els diferents àmbits de tu. I és bonic de veure que també la distinció entre dins i fora és una fal·làcia geomètrica. Estàs trencat de tu, estàs escindit, i és la mateixa fractura que et separa de les persones que estimes. El trencament de dins i el de fora es corresponen.

5/365

No pots estar trencat. La idea de la continuïtat m’és útil per comprendre les escissions internes. Escissions en el temps i en l’espai. La línia del temps és una absoluta fal·làcia matemàtica. No ets la mateixa persona que fa quize, deu, o inclús cinc anys. No ets la mateixa persona perquè no vius en el mateix món. Tot ha canviat. De vegades sents vergonya quan et recordes a tu mateix en un altre temps. Però no pots estar trencat. Tingues cura de no oblidar completament aquella persona estranya. La continuïtat, la contaminació creuada, és important. Hi ha una zona de contacte, de fricció, de permeabilitat entre aquests móns estranys. Alguna cosa de tot allò que ja no t’interessa és important avui, segueix present en alguna banda, i també ets tu.

Podem dir, si voleu, que la continuïtat és la cohesió darrera d’un jo disgregat, múltiple, contradictori (però no trencat encara).

4/365

La idea de la continuïtat em serveix per pensar algunes dislocacions, trencaments i bloquejos. Tots tenim contradiccions. Una persona plenament coherent seria una mena de monstre, una presència llisa, dura, esfereïdora. Tenim contradiccions perquè no ens podem comprendre del tot. Això està molt bé. Però no pots estar escindit, no pots estar trencat, no pots tenir una disgregació interna total, encara que només et passi a estones.