Apunts

Finestres

No es pot treballar de cara a la paret, a no ser que la paret tingui una finestra que doni a l’exterior. Les metàfores no són només metàfores. Dit d’una altra manera, la forma i el contingut no es poden separar (encara d’una altra manera, la forma i el contingut no existeixen com a tals). El que s’assembla, allò que és comparable, ha de tenir alguna relació efectiva.

La perspectiva del teu treball, el paisatge en el qual evoluciones, esquivant obstacles, enfilant línies de fuga, no és completament diferent de la perspectiva visual. Necessites una finestra, i a poder ser, que comprengui un tros de cel. I quan t’apropes al límit de la comprensió, consultar el vol d’un ocell entre els núvols errants.

Silenci

John Cage va dir-ho amb tota claredat, però he trigat anys a comprendre-ho en tot el seu abast: el silenci no existeix. Allò que generalment anomenem silenci és un conjunt de sons somorts, llunyans i pausats. Però el silenci en sentit acústic, l’absència total d’ones sonores recorrent l’aire al nostre voltant, ens és vetat als humans. Quan tot calla, encara sentim, com deia Cage, una vibració aguda i de caire virtual, que ell identificaba amb el funcionament del nostre sistema nerviós, i un brunzit greu, que associava al flux de la sang per les nostres venes.

I aquest silenci acústic no s’assembla gens al silenci confortador dels paisatges solitaris: té un punt d’ansietat i de condemna. Per moments enyores la brisa a les copes dels arbres, l’anar i venir de les ones petites a la platja, la piuladissa dispersa d’un ocell invisible, per recuperar l’estat reparador que anomenem silenci.

Infantil

La mal anomenada literatura infantil o juvenil no és una literatura d’una mena particular, que hagi de complir uns requisits determinats per tal de ser inclosa en aquesta categoria: la literatura infantil o juvenil. Ben al contrari, em sembla que és una literatura que s’ha deslliurat de la necessitat absurda i autoimposada de complir el requisit de semblar adulta. Això, com sabeu, pot donar lloc a pàgines meravelloses. Pàgines en les que l’escriptor es deslliura per uns instants de l’imperatiu de presentar-se com a adult i, més important encara, de demanar al seu lector que les recorri amb el capteniment i el sentit comú dels adults.

És l’única explicació que se m’acud del fet que escriptors com Robert Louis Stevenson o Michael Ende siguin tinguts per autors de literatura infantil o juvenil, com a representants d’una categoria que, en rigor, no pot existir.

Notes sobre IA

Un diagnòstic sobre la Intel·ligència Artificial i, en base a aquest, quatre qüestions a debatre.

Diagnòstic. La intel·ligència dels humans, entesa com allò que ens permet comprendre el món que ens envolta i desenvolupar-hi la nostra vida, ja no és una intel·ligència exclusivament humana. Es tracta d’una intel·ligència híbrida i distribuïda, que comprèn neurones i xips, records i bases de dades, imaginació i pronòstics computacionals, pensaments i algorismes.

Primera qüestió. Anomenem intel·ligència aquesta tecnologia per analogia amb la intel·ligència humana. Però fins a quin punt s’hi assembla? La IA és realment capaç d’aprendre? I si ho és, com ho fa? Sabem que pot retenir moltes més dades que la nostra ment, i processar-les molt més de pressa, és per això que coneix el futur millor que nosaltres? I el més important, la IA pot prendre decisions sense la participació humana? I si és així, tenim res a témer?

Segona qüestió. Una tecnologia amb un potencial important de transformació política, econòmica i social, com s’implanta a la nostra societat? Quin coneixement social de la IA tenim actualment? És possible conèixer els principis bàsics del seu funcionament sense tenir coneixements d’informàtica?

Tercera qüestió. Més enllà de prendre decisions i establir diagnòstics en situacions complexes, la IA és creativa? Quin paper pot tenir en el terreny de l’art? La IA és una eina per l’artista, o pot ser, per si sola, l’artista?

Quarta qüestió. La computació requereix una quantitat important d’energia. Sabem que la IA té un paper molt rellevant a l’hora de preveure les transformacions futures del clima, però és possible fer aquests previsions de forma sostenible? Ras i curt, la IA és sostenible?

23 de març

Molts dels jocs compartits amb el nostre fill són jocs de paraules, no jocs de paraules en el sentit estereotipat, sinó jocs amb les paraules realment, invencions, repeticions, desviacions de les paraules i de les seves combinacions. Un d’ells —que sonarà terriblement cursi explicat així, fora del món singular del joc, real i efímer com el joc mateix— és el de dir-nos quant que ens estimem. Preguntes sense resposta, com “per què t’he d’estimar tant?” Coses així. Un dia se’m va acudir dir-li: “T’estimo tant que no es pot dir amb paraules”. La seva resposta va ser meravellosament raonable: “Sí que es pot. Acabes de dir-ho, i t’he entès perfectament”.

Dir que t’estimo tant que no es pot dir amb paraules és dir amb paraules, amb la màxima claredat i exactitud, com i quant t’estimo. Després els adults parlem de metallengüatge, de recursivitat, d’enunciats performatius, i John Cage diu “I have nothing to say and I am saying it”, però aquí el llenguatge ja es degrada, ja s’enreda, ja es mira a si mateix i comença a perdre la capacitat de fer sentit. El nostre fill va dir-ho amb la màxima claredat i economia: dius que no es pot dir, i en fer-ho, ho dius de la millor manera possible.

18 de març

Sobre les hibridacions art-ciència.

Proposo aquesta tàctica d’hibridació: no es tracta d’unir, d’apropar, de fer confluir dues coses separades —fixeu-vos en el gest d’empènyer, de forçar, de doblegar rigideses, que connoten aquests termes—, sinó més aviat de fer veure que la separació no ha existit mai, d’esborrar-la, d’oblidar-la per uns instants —i aquí el gest és de distensió, d’obertura, quasi diria d’emancipació.

Perquè les separacions han estat exercides, i és per això que han de poder desactivar-se. La tasca —ingent— que cal emprendre és continuar els treballs de Michel Foucault, en la direcció de dilucidar, de fer visibles clarament, els engranatges de la Modernitat occidental. La separació —disciplinar, institucional i epistemològica— entre l’art i la ciència forma part d’aquests engranatges.

Fins on jo he pogut o sabut llegir, aquesta tasca l’està fent Yuk Hui. La seva noció de la tecnodiversitat em sembla una eina utilíssima ara mateix; i m’ho sembla també la seva lectura del final de la Il·lustració. Llegeixo una cosa i l’altra al petit volum que ha publicat, en espanyol, amb traducció de Tadeo Lima, Caja Negra: Fragmentar el futuro. Ensayos sobre tecnodiversidad. És el llibre que porto amb mi a tot arreu, que llegeixo tota l’estona aquests dies; un llibre mal escrit —que les persones que tenen coses importants a dir s’hagin de debatre entre dir-les de qualsevol manera, amb una precipitació esgarrifosa, o callar és la caracterització perfecta, en un sol traç, del nostre temps— però molt rellevant i molt útil.

Aquesta seria la tasca filosòfica, que anirem fent com bonament podrem —en tot cas ja no com Foucault, sinó d’una altra manera, que tingui sentit per nosaltres en aquest moment. Connectada amb aquesta tasca filosòfica, n’hi ha una altra: passar a l’acció, actuar ara mateix en un espai híbrid d’art i de ciència, nascut, com deia, de la desactivació, de fer cas omís, de les separacions disciplinars, institucionals i epistemològiques que les defineixen com a tals.

Una darrera cosa. La desactivació de les separacions no passa necessàriament a l’espai limítrof entre disciplines, també pot donar-se a l’interior de les mateixes. Així com Deleuze parla de “sortir de la philosophie par la philosophie” (sortir de la filosofia mitjançant la filosofia) es pot sortir de la ciència mitjançant la ciència i sortir de l’art mitjançant l’art. El que vull dir és que no cal sortir de la ciència per fer art, ni sortir de l’art per fer ciència. Potser és més interessant i més útil, per bé que més difícil, intentar descobrir i reconèixer aquells aspectes intrínsecs al treball científic que es desborden cap als treballs artístics, i a la inversa.

9 de març

Em penso que ja us vaig dir que llegeixo David Copperfield aquests dies. El títol complet és La historia personal de David Copperfield, que llegeixo en la traducció a l’espanyol de Marta Salís —que em sembla una delícia.

El llibre no és —o no és només— la història personal de David Copperfield, sinó una descripció detallada del cosmos. Potser hauria d’afegir una descripció del cosmos tal com el veu Dickens, és clar, excepte que no hi ha cap descripció del cosmos que no sigui la visió d’algun subjecte o grup de subjectes, i que el propi Dickens està inclòs també a la descripció, potser amb més detall i amb més pertinència que cap altre racó de l’univers.

En concret m’interessa arribar a comprendre com es constitueixen els personatges de la narració. Passa, és clar, que totes les persones que conec —inclòs jo mateix— hi són retratades; però no hi ha una correspondència unívoca entre els personatges del llibre i les persones de la meva vida. Cada personatge explica algunes persones en algunes situacions concretes, i cada persona que conec és retratada —amb una cruesa al·lucinant— per diversos personatges en diversos moments del relat. A més, cal entendre també com a personatges, com a caràcters i agents del cosmos, les manifestacions de l’entorn, les precisions atmosfèriques i qualsevol menció de la realitat que s’estenia entre Portsmouth, Londres, Canterbury i Dover a mitjan segle XIX.

Entre altres coses, la forma com Dickens descriu els gestos dels rostres i dels cossos, les mirades i els silencis durant els diàlegs és d’una precisió i una eficàcia estremidores. Dit d’una altra manera, cada gest és també, en si mateix, un personatge, entès com una unitat —riquíssima— de sentit.

29 de gener

Per descomptat és una estupidesa, una exageració i una reducció de la complexitat de les coses afirmar que el cos ho és tot, i malgrat tot, el cos ho és tot. Ho és, per exemple, en un sentit dinàmic: tot procedeix del cos, s’hi fonamenta, i retorna finalment al cos, s’hi manifesta. I en un sentit metodològic: el cos et dirà què pots i què no pots fer, i quan pots fer-ho, i tota diagnosi o canvi que et proposis haurà de començar per l’atenció i per l’assaig d’algun canvi en el teu cos.

Aquesta manera de viure té una potència i una riquesa especials, perquè filosòficament, és clar, el cos és materialista: el que penses es continua amb el que menges, el que dius es continua amb el que toques, el que creus es continua amb les sensacions d’excitació o de vertigen.

21 de gener

Quina fatiga els llibres interessants, importants inclús, però mal escrits! Em resulta incomprensible que les persones que tenen coses a dir no tinguin interès a escriure-les bé. Escriure-les a poc a poc, rellegint-les en veu alta, meditant llargament l’equilibri subtil i impossible dels sons i els sentits, la cadència exacta, la velocitat i la conseqüència dels sons i les idees. És difícil, és molt dur. Però si te’n surts una mica, si un dia descobreixes la màgia de les paraules (el punt exacte en el què diuen més coses que les que creies que sabies) ja no podràs renunciar-hi mai més.