Apunts

21 de gener

Quina fatiga els llibres interessants, importants inclús, però mal escrits! Em resulta incomprensible que les persones que tenen coses a dir no tinguin interès a escriure-les bé. Escriure-les a poc a poc, rellegint-les en veu alta, meditant llargament l’equilibri subtil i impossible dels sons i els sentits, la cadència exacta, la velocitat i la conseqüència dels sons i les idees. És difícil, és molt dur. Però si te’n surts una mica, si un dia descobreixes la màgia de les paraules (el punt exacte en el què diuen més coses que les que creies que sabies) ja no podràs renunciar-hi mai més.

28 de desembre

La remor de la brisa al gran plàtan del nostre jardí interior d’illa va canviant a mida que, amb l’avenç de la tardor i l’arribada de l’hivern, l’arbre vell i majestuós perd les fulles.

Avui sona més sec, més buit (és clar!). Quan les hagi perdut totes, sonarà, si ho recordo bé, com un núvol somort de crepitacions elèctriques.

* * *

Viure tenint present aquest principi: que res no és decoratiu.

No es tracta que tot sigui substancial, no és una qüestió de fons i superfície. Tot és superfície (res no és decoratiu perquè tot ho és) i, al llarg i ample de la superfície, tot, absolutament tot, significa alguna cosa.

21 de Desembre

Aquests dies m’ocupo, a estones perdudes, a estones que no tinc, d’anar recopilant a un índex totes les entrades de 19 preguntes. Just començo 2017 (vaig retrocedint en el temps), la feina serà llarga.

Considerant les entrades de 2020 i 2021 (quasi no he fet res! Però el poc que he fet és substancial, això sí) queda clara la feina pendent per 2022: fer confluir els exercicis musicals (en voldria dir “estudis”!) de Dinou amb Teoria de codis. Aquest és el repte. Serà un any interessant (almenys pel què fa la meva vida abans de les 8 del matí).

19 de Desembre

Allò que els personatges de les novel•les tenen d’extraordinari no pot ser altra cosa que una qualitat de l’escriptor que els ha inventat. Sí, estic dient que l’autor d’un personatge extraordinari ha de ser, d’alguna manera, una persona extraordinària. La imaginació és la imaginació de la realitat, és el primer pas en la creació de la realitat, al contrari del que postula la paraula “ficció”, en el seu ús habitual.

Escric això pensant en què David Copperfield és un personatge extraordinari. Extraordinari en un sentit molt concret: davant les adversitats, reacciona d’una manera única, singularíssima; davant la realitat, hi veu coses que no veu ningú més. Sí, aquestes havien de ser virtuts de Charles Dickens. Aquesta visió singularíssima del món, no dic que fos la seva, però havia de ser d’ell, un tret específic de la seva persona.

27 de setembre

M’adono que necessito recuperar la mirada que, quan era més jove, anomenava mirada poètica. Era la mirada perduda, però profundament atenta que, sense buscar significats, convocava les paraules. I les paraules, és clar, produïen significats… però això passava més tard, i ja no tenia importància.

1 de maig

Quin plaer, quin alleugeriment estrany, la pluja a Gràcia aquest matí. Plou amb ganes, constant, sense ràfegues de vent. El plàtan enorme del nostre pati interior d’illa rep la pluja com si omplís el pit, quiet, atent, com si escoltés una música fascinadora, amb les fulles d’un verd molt intens.

Caca de colom

Hi ha un cas de relació no humana amb l’obra artística de sobres conegut, però que voldria prendre en consideració per uns instants: la relació que els coloms estableixen amb les escultures públiques. En aquesta relació hi trobo la realització efectiva, d’una manera immediata, no reflexiva, de la relació que l’escriptura sobre l’art contemporani —no vull dir la teoria de l’art, perquè actualment l’esforç més rellevant de l’escriptura sobre l’art, o al voltant, a prop de l’art, és el de deixar de ser teòrica— persegueix d’establir amb la peça artística. Una relació tàctil, matèrica, que instaura una utilitat i un gaudi no necessàriament vinculats a la intenció artística (el colom aprecia l’escultura en base a criteris de recolzament, d’aferrament, de visibilitat) i radicalment no autònoma, és a dir, una relació situada i en context, on la peça no està separada de la pròpia merda, que és la materialitat específica del cos de l’espectador.

Vaig tenir aquesta idea un matí quan, baixant en bici pel Passeig de Sant Joan, vaig veure un colom dalt del cap del Monument a Anselm Clavé. El monument és altíssim, excessiu, i el colom dalt del seu cap, quiet, altiu, indiferent, en subratllava l’elegància i el ridícul. En aquell moment, la superioritat d’aquell colom, vista per un humà camí de la feina, em semblà inqüestionable. M’adono que repeteixo la idea dels famosos versos de Walt Whitman sobre la vida dels animals no humans. Però sabem que cal escriure-ho tot una altra vegada, tot una altra vegada, en cada cas i des de cada lloc.

Sis idees sobre la música repetitiva (5)

[Sis idees sobre la música repetitiva (4)]

La idea del significat musical que proposo consisteix en darrera instància en la convicció que no hi ha res meta-musical o, en termes afirmatius (i sé que això pot sonar delirant), que tot és música. Perquè si no hi ha res meta, això ha de voler dir que tot el que afecta d’alguna manera la música forma part de la música mateixa.

Sembla que al final he arribat, al cap d’un llarg periple que vaig iniciar partint en la direcció oposada, a la recuperació de la idea fonamental del pensament de Schopenhauer: el món és música.

Sis idees sobre la música repetitiva (4)

[Sis idees sobre la música repetitiva (3)]

El codi d’una peça musical i el significat d’una peça musical no són el mateix, però són dues coses molt properes. Són properes perquè ens hi relacionem mitjançant el mateix procés mental: la comprensió. Tant el codi com el significat són coses que aspirem a comprendre. La diferència rau en què el codi és concret, concret en el sentit d’identificable, relatable i manipulable, mentre que el significat, inclús quan ens sembla clar, es manté com una entitat misteriosa, difícil, potser impossible, de relatar per altres mitjans que no siguin els de la pròpia peça, sonant en aquestes circumstàncies específiques, i afectant les meves orelles, el meu cap i el meu cos com ho fa avui. En cert sentit podríem dir que el significat és la cara B del codi, el seu correlatiu ocult.

La pregunta a la que respon el codi de la peça musical és “què està fent (el músic)?” o, encara millor, “què està passant en aquesta peça?”. Quan ens preguntem això mentre escoltem una peça, el que estem buscant és el seu codi. La pregunta a la que respon el significat és, naturalment, “això què vol dir?”. Però aquesta pregunta és pràcticament inservible, ens l’hem fet tantes vegades que ja no significa res. La podem substituir per una altra més concreta: “què diu aquesta peça?” o, millor encara, “què em diu aquesta peça?”, i explicaré de manera suficient (crec) que aquest “em” no canvia en absolut el significat de la pregunta.

L’altre punt de proximitat forta entre el codi i el significat és que ambdós tenen una relació refractària amb l’escolta. És una paradoxa, potser central a l’experiència musical: quan estem d’acord amb la peça que escoltem, quan pensem que l’hem comprès, quan ens causa un plaer inequívoc i ens hi adherim políticament i estètica, se’ns fa difícil seguir-la escoltant amb una concentració sense fisures. Potser inclús comencem a taral·lejar-la (si la mena de peça que estem escoltant ho permet). L’escolta concentrada, intensa, requereix, penso, cert grau de perplexitat, de misteri, d’esforç per treure-hi l’entrallat. Escoltem intensament quan ens preguntem “què està passant en aquesta peça?”, i “què diu aquesta peça?”, o “què em diu?”

El darrer vincle important entre el codi i el significat que voldria descriure és de tipus operatiu. Amb el significat no s’hi pot treballar. De fet no s’hi pot fer res, més que comprendre’l. I l’experiència frustrant de voler-lo compartir és la que descriu Peter Szendy admirablement amb la imatge de voler fer-te escoltar la meva escolta. Si volem fer alguna cosa amb el significat (mantenir-lo, recordar-lo, fer-lo perdurar d’alguna manera, inclús modificar-lo, intentar-lo millorar o precisar) l’única opció a l’abast és treballar amb al codi. Això és el que fan els músics: treballar amb el codi, però naturalment el que els interessa, en darrera instància, és la producció de sentits sofisticats, que desencadenin significats interessants i rellevants. Els músics treballen amb el codi, no hi ha cap altra opció, però la gràcia és que els oients també (ja sabeu que per mi un músic és per damunt de tot un oient). L’oient, que podeu entendre si voleu com el melòman, l’aficionat, el qui estima la música, s’hi relaciona, encara que no escrigui música, manipulant-ne els codis. Manipulant-los a la cerca de significats revel·ladors, transformadors, profunds.

[Sis idees sobre la música repetitiva (5)]