De l’amistat (1)

La lucidesa —la lucidesa escassa que, en moments rars però decisius, ens colpeja com un llamp i ens indica una drecera, un camí barrat o un canvi de rumb inajornable en el curs de la nostra vida, altrament rutinària i obtusa— és un producte de l’amistat. La filosofia té dificultats per a reconèixer aquest fet. El comentari d’un amic, fet de passada, en el trànsit erràtic entre els quatre o cinc temes simultanis que tota conversa viva superposa, i que ell oblida tot d’una, inconscient del cataclisme que acaba de desencadenar, no té cabuda fàcil en el fil argumental de les idees. Un text filosòfic nítid i rigorós (turgent i masculí) ocultarà aquesta classe d’irrupcions intempestives —recordo que Eugenio Trías parlava del moment dogmàtic inicial del pensament filosòfic— sota una trama bibliogràfica ben construïda.

[De l’amistat (2)]

Anuncis

Explicar coses, desactivar exposicions (2)

[Explicar coses, desactivar exposicions (1)]

Voldria que aquesta no fos una disquisició teòrica. En rigor no pot ser-ho, si el que dic aquí ha de tenir algun efecte sobre les exposicions que fem, i en la relació que establim amb les que anem a visitar. Que una disquisició deixi de ser merament teòrica no vol dir, com podria semblar, que doni indicacions concretes per a l’acció, sinó, precisament, que s’abstingui de donar-les. La teoria –la forma específica com us proposo aquí que entenguem la teoria– no és el discurs separat de la realitat, sinó aquell que la restringeix –entesa així, la moral, el dret, la medicina, són vastíssims edificis teòrics: destinats a indicar-nos, per damunt de tot, el que no hem de fer.

La idea del discurs separat de la realitat és absurda, perquè un discurs és el resultat de l’acció d’un cos en un lloc i un moment determinats. La noció tan extesa, tan natural d’aquesta separació, procedeix de la identificació del context de sentit que estableix el discurs amb la realitat —o amb una imatge de la realitat, si el matís us preocupa; els científics parlen d’un model. Aquesta identificació es fa tornant invisibles —ja sigui fent veure que no existeixen o donant-los per suposats— tots els factors que permeten l’establiment del sentit del discurs, tot allò que entra en acció quan un cos articula un discurs en un lloc i un moment determinats. És per aquesta raó que afirmo que la teoria és allò que restringeix la realitat: dóna per suposat un estat de les coses en relació a la realitat —no sempre amb l’honestedat de presentar-lo com una imatge o un model— , sense posar sobre la taula els mecanismes que l’estableixen i que permetrien qüestionar-lo.

El que he anomenat l’efecte del discurs sobre la realitat no pot donar-se, doncs, des de l’interior ben delimitat del context de sentit del discurs —des de la imatge de la realitat que el discurs dibuixa—, sinó en els marges del discurs, és a dir, a partir de les seves condicions de possibilitat. No dic que un discurs no pugui tractar sobre la realitat, sinó que només pot fer-ho en la mesura que en allò que diu estiguin presents les condicions en les que s’estableix el sentit d’allò que diu —que el cos, el lloc i el moment siguin intel·ligibles en el propi discurs. L’efecte del discurs sobre la realitat no pot ser doncs un efecte clar i determinat (aquesta referència inequívoca a la realitat és el que us proposo anomenar teoria), sinó un efecte complex i indeterminat, que només podria arribar a aclarir-se, potser, mitjançant una arqueologia (a la manera de Foucault) de les condicions que el fan possible. Aquesta arqueologia s’assaja, s’hi tendeix en etapes successives, però no es completa mai, mentre el discurs segueix actuant sobre la realitat de manera complexa i indeterminada, és cert, però del tot efectiva.

Sobre el discurs només puc fer aquí unes consideracions breus i molt generals. Per llegir una discusió completa del problema remeto el lector a L’ordre del discurs de Foucault, un text de 1970 que es manté, al meu entendre, plenament vigent.

Donaré en les parts successives d’aquest text les raons per les quals penso que una exposició no és el format més adequat per explicar coses. Em proposo, doncs, descriure una forma específica de l’adequació –entre els discursos i les exposicions. Ara bé, l’adequació és un criteri útil, però en cap cas és un criteri d’obligat compliment. Hi haurà vegades que serà preferible, pels nostres propòsits del moment, posar les coses en una relació no del tot adequada o, si ho preferiu, de forma adequada conforme a un criteri lleugerament nou. El que aniré desplegant són algunes consideracions que afirmen inequívocament “voler explicar coses en una exposició és molt problemàtic”. Ara bé, deduir d’aquí l’afirmació “no hem de pretendre explicar coses en una exposició” seria injustificat. Aquesta seria una lectura estúpida, una lectura estrictament teòrica, del meu text.

Explicar coses, desactivar exposicions (1)

Quan afirmo que una exposició no és el format més adequat per explicar coses, em refereixo a “explicar coses” en el sentit més directe del terme: dir alguna cosa amb la intenció que els altres entenguin precisament aquesta cosa que volies dir, i no cap altra. El que afirmo, doncs, és que l’exposició no és el format més adequat per dur a terme un exercici de comunicació que pretengui ser informatiu —que vulgui fer arribar una informació concreta de forma precisa—, i que no estigui disposat a lliurar-se als jocs de la ironia, del malentès, de l’absurd inclús; a qualsevol de les formes d’indeterminació del significat, en definitiva, que amenacen constantment —però també enriqueixen— tota forma de discurs.

Res més lluny de la meva intenció que pretendre negar la naturalesa discursiva de tota exposició. No existeix tal cosa, al meu entendre, com una exposició no discursiva. La diferència rau, crec, en la distància que en cada cas s’estableix entre el discurs i l’espai expositiu —l’espai expositiu entès com un lloc concret i un conjunt de peces, o de dispositius del tipus que sigui, que l’ocupen. En una exposició que pretén explicar alguna cosa, el discurs és l’exposició, i l’espai expositiu és concebut i dissenyat per exemplificar, detallar, expressar o subratllar aquest discurs. En una exposició que no tingui aquest propòsit, en canvi, entre el discurs i l’espai expositiu s’obre un marge indeterminat de significacions possibles. La crítica que faig al primer tipus d’exposicions és que requereix la cancel·lació d’una riquesa inherent a un espai expositiu ben treballat —això que anomeno el marge d’indeterminació del seu significat. Perquè un espai expositiu digui de forma precisa el que el discurs de l’exposició li demana que digui, cal controlar-lo molt bé, tancant expressament les seves ressonàncies significatives laterals o inesperades; cal, en definitiva, desactivar una de les seves potències expressives principals. Però si per fer el que et proposes en cert format necessites desposseir-lo d’entrada d’una de la seves potencialitats més fortes, no serà que t’equivoques de format?

Escric això com a preparació d’aquest diàleg amb José Luis de Vicente al CCCB, que vol seguir la discussió a la que va donar peu aquest tuit.

[Explicar coses, desactivar exposicions (2)]

Un sol text

Per sota de les coses que vas escrivint, en circumstàncies diferents i sobre temàtiques aparentment diverses, un sol text es va desplegant, enllaçant-se amb si mateix a intervals irregulars, interromputs per la fatiga, les distracciones, les converses i les lectures; un text que no coneix errors, que és la suma de totes les paraules i que, malgrat tot, es transforma i madura lentament; un text com un dietari, escrit a mesura que passen les coses, amb les dates, les hores i els llocs anotats disciplinadament; un text repetitiu, esgarrifosament honest. El repte no és escriure’l —això passa inexorablement—, sinó llegir-lo. Que els altres el sàpiguen llegir i, pitjor encara, saber llegir-lo un mateix, mort de vergonya i de tendresa.

Sobre l’adoctrinament a les escoles

En relació a la polèmica sobre si el sistema educatiu català és o no adoctrinador, no podem recolzar la defensa del model català en el supòsit de la seva neutralitat. Aquest supòsit és fals: la pretesa neutralitat és impossible. Ho indica Foucault a El orden del discurso:

La educación, por más que sea, de derecho, el instrumento gracias al cual todo individuo en una sociedad como la nuestra puede acceder a no importa qué tipo de discurso, se sabe que sigue en su distribución, en lo que permite y en lo que impide, las líneas que le vienen marcadas por las distancias, las oposiciones y las luchas sociales. Todo sistema de educación es una forma política de mantener o de modificar la adecuación de los discursos, con los saberes y poderes que implican.

No es tracta, segons això, de la confrontació entre un sistema educatiu adoctrinador i un de neutre, sinó entre dos models de societat diferents, cadascun amb el model educatiu que comporta.

Ajustant una mica els termes de la discusió, la mateixa idea és vàlida, penso, per la confrontació entre els mitjans de comunicació d’aquí i d’allà.

Interval Radio 7 (en)

Radio program in the context of the exhibition Interval. Sound Actions at Fundació Antoni Tàpies, Barcelona. Curators: Laurence Rassel and Lluís Nacenta.

All programs of Interval Radio.

INTERVAL 7 (2015/01/07)
Nicoline van Harskamp, Quim Pujol, David Armengol, Martí Manén

Other formats and download options.

[0:00:00 – 0:00:58] Interval opening by Laurence Rassel (Language: Catalan).
[0:00:58 – 0:02:03] English Forecast by Nicoline van Harskamp, excerpt.
[0:02:03 – 0:25:20] Dialogue between Nicoline van Harskamp, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: English).
[0:25:20 – 0:31:04] À l’écoute by Jean-Luc Nancy, performative reading by Quim Pujol (Language: Spanish).
[0:31:04 – 0:32:27] Interview with ALKU as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: Catalan).
[0:32:27 – 0:44:20] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[0:44:20 – 0:46:14] Interview with Oscar Abril Ascaso as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: Catalan).
[0:46:14 – 0:57:07] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[0:57:07 – 0:58:38] Interview with Manuel Borja-Villel as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: Catalan).
[0:58:38 – 1:13:11] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[1:13:11 – 1:14:37] Interview with Christina Kubisch as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: English).
[1:14:37 – 1:21:48] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[1:21:48 – 1:23:01] Interview with Vito Acconci as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: English).
[1:23:01 – 1:26:37] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[1:26:37 – 1:27:57] Interview with Mike Kelley as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: English).
[1:27:57 – 1:36:35] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[1:36:35 – 1:37:10] Interview with Marta García Quiñones as part of Sound and Me by David Armengol and Martí Manén, excerpt (Language: Catalan).
[1:37:10 – 1:43:10] Dialogue between David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel and Lluís Nacenta (Language: Catalan).
[1:43:10 – 1:43:41] Interval closing by Laurence Rassel (Language: Catalan).

Radio Interval 7 (es)

Programa de radio realizado en el contexto de la exposición Interval. Acciones Sonoras en la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, comisariada por Laurence Rassel y Lluís Nacenta.

Índice de Radio Interval.

INTERVAL 7 (7/01/2015)
Nicoline van Harskamp, Quim Pujol, David Armengol, Martí Manén.

Otros formatos y descarga.

[0:00:00 – 0:00:58] Apertura del Intervalo por parte de Laurence Rassel (Idioma: catalán).
[0:00:58 – 0:02:03] English Forecast de Nicoline van Harskamp, fragmento.
[0:02:03 – 0:25:20] Diálogo entre Nicoline van Harskamp, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: inglés).
[0:25:20 – 0:31:04] À l’écoute de Jean-Luc Nancy, lectura performativa de Quim Pujol (Idioma: español).
[0:31:04 – 0:32:27] Entrevista a ALKU, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: catalán).
[0:32:27 – 0:44:20] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[0:44:20 – 0:46:14] Entrevista a Oscar Abril Ascaso, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: catalán).
[0:46:14 – 0:57:07] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[0:57:07 – 0:58:38] Entrevista a Manuel Borja-Villel, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: catalán).
[0:58:38 – 1:13:11] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[1:13:11 – 1:14:37] Entrevista a Christina Kubisch, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: inglés).
[1:14:37 – 1:21:48] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[1:21:48 – 1:23:01] Entrevista a Vito Acconci, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: inglés).
[1:23:01 – 1:26:37] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[1:26:37 – 1:27:57] Entrevista a Mike Kelley, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: inglés).
[1:27:57 – 1:36:35] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[1:36:35 – 1:37:10] Entrevista a Marta García Quiñones, parte del proyecto Sound and Me de David Armengol y Martí Manén, fragmento (Idioma: catalán).
[1:37:10 – 1:43:10] Diálogo entre David Armengol, Martí Manén, Laurence Rassel y Lluís Nacenta (Idioma: catalán).
[1:43:10 – 1:43:41] Clausura del Intervalo por parte de Laurence Rassel (Idioma: catalán).