Charles Dickens

9 de març

Em penso que ja us vaig dir que llegeixo David Copperfield aquests dies. El títol complet és La historia personal de David Copperfield, que llegeixo en la traducció a l’espanyol de Marta Salís —que em sembla una delícia.

El llibre no és —o no és només— la història personal de David Copperfield, sinó una descripció detallada del cosmos. Potser hauria d’afegir una descripció del cosmos tal com el veu Dickens, és clar, excepte que no hi ha cap descripció del cosmos que no sigui la visió d’algun subjecte o grup de subjectes, i que el propi Dickens està inclòs també a la descripció, potser amb més detall i amb més pertinència que cap altre racó de l’univers.

En concret m’interessa arribar a comprendre com es constitueixen els personatges de la narració. Passa, és clar, que totes les persones que conec —inclòs jo mateix— hi són retratades; però no hi ha una correspondència unívoca entre els personatges del llibre i les persones de la meva vida. Cada personatge explica algunes persones en algunes situacions concretes, i cada persona que conec és retratada —amb una cruesa al·lucinant— per diversos personatges en diversos moments del relat. A més, cal entendre també com a personatges, com a caràcters i agents del cosmos, les manifestacions de l’entorn, les precisions atmosfèriques i qualsevol menció de la realitat que s’estenia entre Portsmouth, Londres, Canterbury i Dover a mitjan segle XIX.

Entre altres coses, la forma com Dickens descriu els gestos dels rostres i dels cossos, les mirades i els silencis durant els diàlegs és d’una precisió i una eficàcia estremidores. Dit d’una altra manera, cada gest és també, en si mateix, un personatge, entès com una unitat —riquíssima— de sentit.

19 de Desembre

Allò que els personatges de les novel•les tenen d’extraordinari no pot ser altra cosa que una qualitat de l’escriptor que els ha inventat. Sí, estic dient que l’autor d’un personatge extraordinari ha de ser, d’alguna manera, una persona extraordinària. La imaginació és la imaginació de la realitat, és el primer pas en la creació de la realitat, al contrari del que postula la paraula “ficció”, en el seu ús habitual.

Escric això pensant en què David Copperfield és un personatge extraordinari. Extraordinari en un sentit molt concret: davant les adversitats, reacciona d’una manera única, singularíssima; davant la realitat, hi veu coses que no veu ningú més. Sí, aquestes havien de ser virtuts de Charles Dickens. Aquesta visió singularíssima del món, no dic que fos la seva, però havia de ser d’ell, un tret específic de la seva persona.