Ikue Mori al Cafe Oto

Dijous vaig assistir al concert que la improvisadora Ikue Mori va oferir al Cafe Oto, a Londres. M’hi acompanyaren la Lúa Coderch i el Roger Goula, que hi ha tocat i que n’és un client assidu. Amb Ikue Mori, que era, diguem, l’artista convidada, tocaven John Edwards (contrabaix), Evan Parker (saxos) i John Russell (guitarra). Quan veiem un saxo, una guitarra i un contrabaix en un escenari, els atribuïm de forma immediata un determinat paper en la música que sonarà a continuació. Sabem que, a grans trets, el saxo farà línies melòdiques que volaran lliurement, com se sol dir, sobre una estructura harmònica i rítmica sostinguda, disciplinadament, pel baix i la guitarra. El portàtil que l’Ikue Mori tenia davant queda feliçment exclòs d’aquestes previsions. El paper que atribuïm d’entrada a cada instrument ve determinat per l’ús que se n’ha fet en el cultiu d’algunes formes musicals -en el cas que ens ocupa, la forma cíclica del jazz tradicional. Inclús podria argumentar-se que els instruments han nascut i s’han desenvolupat d’acord amb les necessitats tècniques que aquestes formes han posat de manifest. Això no demostraria en cap cas, però, que fos equivocat utilitzar-los fora de l’àmbit restringit d’aquestes formes -això seria com dir que les esglésies que trobem a Holanda convertides en una discoteca constitueixen un ús erroni de l’edifici, perquè aquest ha estat concebut i construït per a satisfer les necessitats del culte religiós, quan no hi ha cap dubte, des d’un punt de vista ètic, que fer servir un espai com a discoteca és preferible a fer-lo servir com a església.

Dels tres duets de lliure improvisació que Ikue Mori va fer amb Evan Parker, John Edwards i John Rusell, és prou clar -la Lúa i el Roger van estar-hi d’acord, i la reacció del públic així semblà indicar-ho- que el més reeixit, el que va aconseguir un joc de superposicions, talls i contrastos més suggeridor, va ser el compartit amb John Edwards, el contrabaixista. Que un contrabaix pugui ser vehicle d’un joc de ritmes i sonoritats més ric que el d’un saxo i una guitarra violenta les expectatives respecte el paper de cadascun d’aquests instruments que he mencionat abans. El què passa és que la jerarquia entre ells només és vàlida dins l’àmbit formal en el qual estem habituats a veure’ls funcionar; fora d’ella, es fa difícil preveure què poden donar de si. De fet, quan ens aventurem en el camp de la lliure improvisació, tots els instruments es revelen, d’entrada, severament limitats. El piano, que és l’instrument que jo toco, i que en el repertori jazzístic i clàssic romàntic té un amplíssim ventall de possibilitats que el converteix en el més clarament autosuficient, es demostra sorprenentment rudimentari quan volem utilitzar-lo per a fer lliure improvisació. La varietat dels seus timbres ens sembla, de cop, molt pobra, i la limitació de les altures a l’escala temperada que imposa el teclat resulta desesperant. És per això que pràctiques com percudir-ne la tapa o pulsar les cordes directament amb els dits o amb un l’ajuda d’algun objecte, que des de la perspectiva de les formes tradicionals semblen forçades o antinaturals, resulten aquí una necessitat imperiosa.

La barrera que ha estat superada en el pas de les formes tradicionals a la lliure improvisació no és, de fet, una barrera tècnica, sinó conceptual. El què ha passat no és que la tècnica s’hagi desenvolupat, durant llargs anys d’estudi, fins a descobrir un nou àmbit d’acció, sinó que capes successives d’una estructura conceptual antiga han anat caient, fent possible que els músics comencin a pensar en uns altres termes. Per això el que va distingir l’actuació de John Edwards respecte la dels seus col·legues no va ser la perícia tècnica, sinó el fet d’haver tingut millors idees, d’haver sabut comprendre millor la situació sonora en què es trobava i haver-hi reaccionat en conseqüència. Les barreres amb que el músic es troba en aquest àmbit no tenen, doncs, res a veure amb què el contrabaix tingui un registre tan greu, ni amb què només tingui quatre cordes. Són barreres que s’aixequen dins el cap, i si en el cap la situació és clara, qualsevol instrument desplegarà amb facilitat un ventall de possibilitats inesperades.