Interval

Interval: sobre “Tiling Sessions” de Theo Burt

Theo Burt
Tiling Sessions, 2013
Vídeo
37 minuts

Un algorisme genera, en temptatives successives, mosaics sobre superfícies fixades prèviament. Cada tessel·la va acompanyada d’un so, de manera que el color de la tessel·la es correspon amb l’altura del so. La relació entre el color i el so de cada tessel·la ha estat establida arbitràriament per Burt però, un cop fixada, la relació entre l’evolució dels colors i la de les altures dels sons corresponents ha quedat determinada: es tracta, en cert sentit, de la mateixa evolució, en la seva vessant lumínica i sonora. L’espectador-oient veu-escolta, doncs, les mateixes evolucions —d’acord, és clar, amb la relació arbitrària establida per Burt.

L’ordre que l’espectador-oient pot anar descobrint en l’evolució dels mosaics —sempre subjecte, però, a cert marge de dubte— es veu alterat quan la velocitat a la que es genera el mosaic augmenta o disminueix. Un sol patró ordenat se’ns presenta a la mirada i a l’oïda sota aspectes molt diferents, segons la relació que s’estableix entre el ritme lògic de la seva evolució i la mesura humana de la nostra percepció. Si evoluciona massa ràpidament, la regularitat de la seva seqüència pot semblar-nos purament caòtica; si ho fa massa lentament, la mateixa regularitat pot sobrepassar la capacitat de la nostra memòria, i semblar-nos erràtica o insondable. Aquesta mena de desplaçament analític, d’apropament i distanciament successius respecte d’un ordre lumínic i sonor, permet percebre aspectes molt diferents del color i del so. Podríem dir que revela, i en cert sentit esgota, totes les dimensions d’un procés. I malgrat això la relació entre totes aquestes dimensions, la vertadera naturalesa lògica d’aquest joc evolutiu, segueix resultant-nos inabastable, obscura.

L’espectador-oient pot intentar comprendre l’evolució dels mosaics com un ordre estrictament geomètric —i en aquest cas es troba davant d’una geometria no només visual, sinó també sonora—, com una peça musical, com una creació visual abstracta —concedint un paper accessori als sons— o com una peça audiovisual —fent cas del format d’aquesta, que al cap i a la fi és un vídeo. Burt prefereix no fixar una mirada i una escolta determinades de Tiling Sessions. En una conversa amb aquests comissaris, declara: «Les pel·lícules/música/art que sempre recordo després d’haver-ne tingut l’experiència són aquelles en les que em pregunto: ‘què és això realment? on ho encasello?’ i en aquest punt sempre tinc la impressió que deu haver-hi al meu cap alguna mena de suposició implícita que es veu posada en qüestió… i que el meu sentit de la realitat trontolla una mica! Com un error de categories…» Burt prefereix doncs deixar la peça oberta a que l’espectador-oient es desplaci entre diferents maneres de concebre l’ordre en l’evolució dels mosaics. Pot passar llavors que la sospita d’un ordre geomètric contribueixi a —o perturbi— la comprensió d’un possible sentit visual i musical i que, a la inversa, la comprensió d’un sentit musical i visual contribueixi a —o perturbi— la comprensió de l’ordre geomètric que els mosaics semblen seguir.

Interval: plantejament (3/4)

Es tracta d’escoltar amb els ulls oberts, mentre mires, mentre llegeixes, mentre et desplaces. Es tracta, inclús, d’escoltar pels ulls, quan allò que escoltes sembla no tenir sons, o de mirar a través de l’escolta (així que pots tancar els ulls, també, si vols).

Es tracta també d’escoltar una cosa mentre n’escoltes d’altres. Es tracta, en resum, de qualsevol de les formes de l’escolta impura, que en realitat és la que duem a terme durant la major part de les hores del dia. Si deixem de fer l’esforç que requereix escoltar només escoltant, com ens han dit que la música demana, quins nous sentits (musicals, narratius, rítmics, formals, lògics inclús) podem descobrir en els sons?

Interval proposa una experiència d’escolta impura i contínua. Contínua perquè, quan els sons es mesclen amb la mirada, amb l’acció, amb el pensament, mai no podem estar segurs d’haver deixat d’escoltar-los, d’haver tancat les orelles del tot.

Interval: plantejament (2/4)

El silenci no és l’absència total de sons a un espai determinat, que no arriba a donar-se mai, sinó el conjunt dels sons que hi són habituals o, en la terminologia de John Cage, el conjunt de sons que s’hi donen de forma no intencionada. Interval. Accions sonores consisteix doncs no només a posar sons a cada espai de la Fundació Antoni Tàpies, sinó a afegir-los als que ja hi havia, superposant-los als sons previs i, com que l’edifici resta obert a la circulació de l’aire i de les persones, als dels altres espais. Aquests sons afegits poden ser, en certa mesura, impertinents, per bé que han estat treballats amb cura, meditats llargament en el món sonor que cada peça estableix, perquè sonen en un espai que no ha estat concebut per a sentir-los. I no és la mera presència dels sons el que trenca el silenci, sinó el seu grau d’impertinència. Els sons habituals d’un espai poden ser inapreciables, anodins o molestos, i l’únic dubte que plantegen a qui escolta és el de fer-ne més o menys cas; però aquests són afegits, artificiosos, són sons que demanen ser escoltats, i en la mesura que ho demanen plantegen una situació d’escolta molt més problemàtica: si ens proposem ignorar-los, podrem fer-ho? Però, més important encara, si ens proposem escoltar-los amb l’atenció que mereixen, podrem fer-ho?

Si ens proposem escoltar-los bé, tal com demanen, que al cap i a la fi és el que s’espera del visitant, pot passar que ens confongui la seva relació amb l’espai —estic en el lloc adequat?—, amb el temps —cal que segueixi escoltant?—, amb les paraules —què és això que m’ha semblat entendre?―, amb les imatges —potser hauria de tancar els ulls?—, amb els nombres —aquesta seqüència és la mateixa que l’anterior?— i amb els altres sons —és això exactament el que hauria d’estar sentint? El silenci és la condició de possibilitat de l’escolta adequada. Només podem escoltar bé si allò que volem escoltar es troba envoltat de silenci, i s’hi retalla nítidament. Interval trenca el silenci perquè, en aquests espais, el criteri que ens permet saber si estem escoltant de forma adequada es torna problemàtic, provisori, variable. El què volem escoltar no es retalla nítidament en el silenci, sinó que es confon amb el context, un context que l’escolta recorre, enllaçant estímuls i idees a la recerca de sentit.

Interval: plantejament (1/4)

Interval. Accions sonores és un assaig sobre els contextos d’escolta. La tradició musical occidental dels darrers dos segles (dominada per la música que es diu a si mateixa culta) ha intentat esborrar els contextos d’escolta, neutralitzar-los. Segons aquesta, l’escolta musical només és possible, només és plena, en la més absoluta concentració i envoltada del més estricte silenci. El silenci sepulcral és doncs l’únic context adequat per l’escolta musical, un context que més aviat és un no context, una absència (ideal) de context. Però el fet és que l’escolta musical es dóna sempre envoltada d’altres coses, envoltada, per exemple, de soroll (el soroll que, diu Jacques Attali, és la manifestació constant de la vida). I aquestes altres coses, aquest context en el que l’escolta passa, no només condicionen la nostra actitud d’escolta (no només tenen un efecte psicològic) sinó que transformen la música mateixa. A l’era digital, diu Peter Szendy, l’oient altera la música, opera amb ella (en fa obres), de manera digital, és a dir, numèricament (amb dígits), però també amb els dits, com el DJ que modifica el gir d’un vinil tocant-lo amb les mans. Es tracta, doncs, d’una escolta que toca.

Quan la música entra al museu d’art contemporani, i es converteix en el que sol anomenar-se art sonor, deixa d’exigir la neutralització del seu context d’escolta però, com per un mecanisme de compensació, demana ser presentada com a obra d’art. Se’n subratlla aleshores el suport físic, la dimensió escenogràfica o performativa, les partitures, els enregistraments, la documentació del tipus que sigui. Se’n magnifica, al cap i a la fi, el context, però oblidant, precisament, que es tracta també d’un context d’escolta. Se sol pensar que el museu no és el lloc adequat per a escoltar, i potser per això hi proliferen tant els auriculars (com proliferen, per exemple, al metro).

La condició de possibilitat d’aquesta proposta és la Fundació Antoni Tàpies com a context d’escolta. I a partir d’aquesta condició es pregunta no només com sona la música al museu, sinó també com sona el museu.

Interval interroga els contextos d’escolta a partir, principalment, d’aquestes tres perspectives:

1. La mediació dels altres oients. A l’afirmació de Duchamp “es pot mirar com algú veu, però no es pot escoltar algú que escolta”, Peter Szendy hi replica “de vegades, m’escoltes escoltar. Et sento mentre m’escoltes escoltar”. Existeix la dimensió transitiva de l’escolta?

2. La mediació de la tecnologia. La tecnologia musical no és un canal neutre de transmissió del so, sinó un instrument de l’escolta, un mitjà que ens permet intervenir en l’experiència de l’escolta. Aquesta intervenció pot donar-se de forma adequada, conforme al propòsit pel cual la tecnologia va ser concebuda i desenvolupada (pot ajustar-se, per exemple, al principis de l’alta fidelitat) o de forma inapropiada, sense llegir-ne el manual d’instruccions o destinant-la a una finalitat diferent d’aquella per la qual va ser inventada. En el segon cas, la mediació que exerceix la tecnologia es torna problemàtica i, per tant, visible (audible) i qüestionable.

3. La relació entre el so i la paraula. La música no pot traduir-se en paraules, no té un equivalent verbal articulat gramaticalment. La música, inclús aquella que incorpora una lletra, no explica una història. Michel Butor afirma: “tota obra musical està envoltada d’un núvol verbal”. Aquest núvol verbal és un camp de sentits possibles, que podem recórrer (de la mà dels altres oients i amb la mediació de la tecnologia) per traçar lectures parcials, singulars, impròpies.

Interval consta d’instal·lacions sonores i d’un cicle de programa de ràdio, que inclourà converses, performances, lectures i concerts.