(Article publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 16 de gener del 2013. Podeu descarregar-ne el pdf aquí).
Les pràctiques musicals contemporànies conviden a una inversió subtil, però decisiva, del mite romàntic de la música pura, aquell segons el qual la música comença justament allà on acaben les paraules. Avui, per contra, guanya pes la noció de la música com allò adjacent a la paraula, com a exploració de l’estret marge que s’obre entre ella i la veu que la diu, entre ella i el cos que la presenta; la música entesa, doncs, com a hipertròfia fabulosa de la pronunciació. Vist així, la paraula passa de ser un fet marginal a ocupar el centre de la vida musical –aquesta és la inversió de que us parlava–, i podem comprendre, per exemple, la rara vitalitat que manté avui un format tan antic com la cançó.
Pols de Bradien i Eduard Escoffet, publicat al segell spa.RK, és un cas singular d’entre aquestes músiques que creixen al voltant de la paraula. Ho és, entre d’altres coses, perquè s’allunya de la cançó, el format que predomina aquesta via d’exploració musical. Pols no és un disc de cançons, per bé que pugui semblar-ho en la primera escolta. Tampoc no és un disc de versos amb acompanyament musical. El que fa Bradien en aquest disc no és un acompanyament de les paraules de l’Eduard Escoffet.
Pols és la continuació, i en certa manera l’expansió, del treball iniciat per Bradien a Linden, publicat també a spa.RK el 2009. Linden sí és un disc de cançons, però, a la manera del dub, un disc de cançons sense paraules. Els seus temes tenen estructura harmònica de cançó –una roda d’acords, per entendre’ns– i línies melòdiques perfectament cantables. L’únic que hi falta és una veu dient la lletra. El treball instrumental hi deixa buit el centre verbal de la peça, però ho fa delimitant-lo tan bé, dibuixant amb tanta precisió aquest centre desocupat, que és ben bé com si les paraules hi fossin –només caldria inventar-les. Per això dic que la música de Bradien no és acompanyament de cap text: un acompanyament, sense paraules, resta incomplet; aquest temes, per contra, poden estar-se’n, valen per elles.
I és per això també que, quan a Linden apareixen, inesperadament, les paraules –el poema de John Giorno Everyone gets lighter dit per ell mateix–, no ho fan amb veu cantada. Cantar hagués estat redundant. Prou que canta la part instrumental, la veu pot concentrar-se a dir coses, a pronunciar-les curosament. Bradien va convidar l’Eduard Escoffet a recitar aquests versos de John Giorno –una influència decisiva en el seu treball poètic– als seus concerts, i en aquesta primera col·laboració arrenca el treball compartit que ha donat peu, tres anys després, a Pols.
En aquest disc, i això ja s’entreveia a la participació de John Giorno a Linden, Bradien i Eduard Escoffet superen l’estructura de la cançó. Mantenen la distribució de papers d’aquella primera temptativa –els instruments canten, la veu parla–, però ara la contaminació recíproca és més forta: Bradien canta escoltant l’Eduard, l’Eduard recita escoltant Bradien. En aquesta escolta recíproca, l’estructura de cançó cedeix, l’ordre harmònic es fa més estàtic, adopta la quietud de qui escolta, i la veu es fa pausada i conscient de si mateixa –perquè escoltar vol dir també escoltar-se.
Així com a Linden va saber deixar buit l’espai central de les paraules, a Pols Bradien ha sabut deixar buit l’espai central del sentit. El què Bradien escolta a la veu de l’Eduard Escoffet és la cadència, el to greu, la pronunciació única, a la vegada idiosincràtica i treballada, del mots catalans i castellans. Els instruments s’aferren al so de les paraules, enlloc de pretendre il·lustrar-ne el sentit: no resplandeixen quan la veu diu “cel”, no s’estremeixen quan diu “por”, no es fan profunds ni recòndits quan diu “tu”.
Tal vegada el tret més singular del treball poètic de l’Eduard Escoffet sigui la seva capacitat de fer sentit amb les paraules mitjançant un treball fonètic perfilat amb meticulositat d’orfebre, de donar a la paraula “tu” el sentit exacte –dolorós, irònic, pervers– que pren en un punt concret d’un vers, escoltant amb atenció obsessiva el so de la t i de la u en aquell punt. Si el treball compartit amb Bradien hagués consistit en tendir des de l’embolcall sonor cap al centre del sentit –si hagués consistit, per exemple, en fer cançons– l’especificitat de la poesia de l’Eduard Escoffet s’hagués vist malmesa. Però el treball musical de Pols parteix, com deia, del so de les paraules en la veu –en el cos– de l’Eduard Escoffet, i s’hi enllaça i l’amplifica per construir un anell sonor que gira impassible, gairebé indiferent, al voltant del discurs poètic.
Aquesta forma de treball poètic i musical té, naturalment, antecedents, uns més llunyans, com el hip hop, d’altres més propers, com la dub poetry, però la cura i el risc que Bradien i Eduard Escoffet han posat als deu tracks de Pols l’han dut a una dimensió nova. Serà bo que aquest treball continuï, i que d’altres músics, poetes, performers, actors –treballadors de la paraula i del so en la forma que sigui– emprenguin temptatives semblants.