Efectes de superfície

(Text de presentació de la primera sessió d’El temps del disseny, sèrie de jornades de treball sobre els conceptes fonamentals del disseny que tindan lloc a Eina).

Podem caracteritzar el disseny com una activitat superficial, entenent superficial almenys en dos sentits: en primer lloc, el d’aparença immediata de les coses –el disseny s’ocupa no només de les aparences dels objectes, sinó, més en general, de la forma com les experiències se’ns presenten immediatament–; en segon lloc, el de l’extensió il·limitada –l’experiència estètica, tal com l’entenien els romàntics, ja no és possible avui, perquè tot és estètica, tot és disseny: el disseny s’extén il·limitadament, fins l’horitzó de la nostra experiència.

Per això creiem que és rellevant, per a pensar el disseny, recórrer a la noció d’efectes de superfície que Deleuze proposa al segon capítol de Lògica del sentit. Es tracta d’ “efectes en el sentit causal –diu Deleuze– però també d’efectes sonors, òptics o de llenguatge” (1). Si pensem els efectes així, no tant com a resultat d’unes causes, sinó com a sèrie d’esdeveniments incorporis, o més precisament que es donen, segueix dient Deleuze, a la superfície dels cossos; i si enlloc de preocupar-nos doncs de restablir les relacions de cada efecte amb les seves causes, ens fixem en les relacions que els efectes estableixen entre sí, ens adonem que és en tals configuracions d’efectes on apareix el sentit.

En aquesta escissió dels efectes respecte de les causes, ens diu encara Deleuze, es produeix un desplaçament en la comprensió del temps: ens deplacem del temps de les causes –el temps de les interaccions entre els cossos, el temps dels verbs conjugats: “jo t’empenyo, aquesta pedra acaba de caure, la cadira serà desplaçada per la teva mà…”–, al temps dels efectes –temps de les relacions que s’estableixen entre els efectes, temps dels sentits incorporis, temps dels verbs en infinitiu: “empènyer una persona, desplaçar una cadira, caure…”.

El temps de les causes –dels cossos– és el present, perquè només en el present són realment experimentables les accions, les interaccions entre els cossos. En el temps dels efectes, en canvi, no existeix el present: existeixen els processos, les interdependències entre passats i futurs, els desplaçaments, els creixements i disminucions, les intensificacions, els progressos i decadències; alteracions que mai tenen una relació clara amb el present, en les què el present, l’experiència viscuda, no hi té mai un paper.

Cal doncs que ens preguntem, des d’aquesta perspectiva, si existeix el present del disseny, o si, tal vegada, l’establiment de sentit per la via dels efectes de superfície ens deixa fora de tota experiència corpòria, de tot present viscut.

____

(1) “Effets au sens causal, mais aussi “effets” sonores, optiques ou de langage”. Gilles Deleuze, Logique du sens, Paris, Les Éditions de Minuit, 1969, p. 17 (la traducció és meva).