Música improvisada a l’Espai Cultural Caja Madrid

Els dies 11, 12 i 13 de febrer es celebra a l’Espai Cultural Caja Madrid (Pl. Catalunya, 9) el I Festival Internacional d’Improvisació Hurta Cordel Bcn 2010. Copio aquí la programació:

Dijous, 11 de febrer
20:30 – Fritz Hauser
21:30 – Pandillismo (Mario de Vega, Rogelio Sosa, Juan Pablo Villa, Julián Bonequi)

Divendres, 12 de febrer
20:30 – Baldo Martínez
21:30 – Marjolaine Charbin, Gail Brand, Maggie Nicols

Dissabte, 13 de febrer
20:30 – Cremaster (Alfredo Costa Monteiro, Ferran Fagés)
21:30 – Otomo Yoshihide, John Butcher

Aforament limitat. Preu: 2,50€
Trobareu la informació detallada en aquest enllaç.

Entrevista a Agustí Fernández (2)

Buscant una gravació d’Agustí Fernández que il·lustrés el què deia a l’entrada anterior, he trobat aquest concert de Cecil Taylor (un dels seus mestres): Live in Bologna, amb Carlos Ward al saxo i la flauta, Thurman Barker a la percussió, Leroy Jenkins al violí (que demostra una intrepidesa i una intel·ligència musicals raríssimes) y William Parker al baix. Em sembla que escoltant amb atenció aquesta improvisació col·lectiva es pot percebre prou clarament aquest sentit de l’adequació, de la necessitat, del què parlava. Naturalment, dita necessitat no determina el progrés de la música nota a nota, sinó al nivell del què podríem anomenar agregacions de sons, que són les unitats complexes a partir de les quals els millors músics d’avui conceben les seves peces.

Entrevista a Agustí Fernández (1)

Us recomano la lectura de l’entrevista a Agustí Fernández que Ferran Esteve va realitzar per la revista Jaç, i que reprodueix en un dels seus blogs. A part d’una imatge general de la trajectòria creativa d’aquesta gran figura de la música improvisada, de l’entrevista se’n desprenen algunes idees que juguen, em sembla, un paper important en la reflexió sobre el panorama musical contemporani. Penso en dues principalment. La primera, que la música improvisada no és, com podria semblar, més lliure que la música escrita, donat que requereix una estructura ben definida i un alt nivell tècnic, i que es desenvolupa conforme a una sentit de l’adequació que no estableix el músic, sinó la música mateixa. La diferència principal entre la música escrita i la improvisada rau en què aquesta es composa “en temps real.” Podríem dir que és una música, si voleu, menys analítica, o menys reflexiva (si excloem la reflexió dedicada a l’establiment de l’estructura i dels procediments adequats per a la improvisació), però en qualsevol cas no més lliure. La segona idea que es desprèn de l’entrevista és que hi ha actualment una divisió, de fet prou nítida, entre la música que podem anomenar expressivista i aquella que no pretén ser l’expressió de res. Agustí Fernández opta decididament per la primera possibilitat, que és, ben al contrari del què donen a entendre les lamentacions apocalíptiques dels nostàlgics de la música del XIX, clarament predominant en el panorama musical d’avui.