Em sembla que el punt clau del problema que estem tractant l’ha apuntat l’Octavi Rumbau a la seva carta: l’esperit crític del públic. Vull insistir una mica sobre aquest punt, però donant-li un matís lleugerament diferent. En primer lloc, no em referiré només a l’esperit crític del públic, sinó al del públic i al de l’artista. Crec que un i altre estan íntimament relacionats. L’actitud amb què una obra ha estat creada es correspon amb l’actitud amb què aquesta és rebuda. L’estat d’estupidesa, per exemple, amb que escoltem This is it es correspon amb l’estat d’estupidesa amb què Michael Jackson la va compondre. Si escoltem la cançó amb una atenció aguda i crítica, ja no en constituïm el seu públic pròpiament dit, ja no la rebem en tant que obra d’art (no la vivim, si voleu), sinó que la considerem com a producte mercantil, o d’algun altre tipus, depenent de quina classe de mirada crítica li dirigim. En qualsevol cas, s’ha trencat l’equilibri, la simetria, entre l’artista i nosaltres, i en conseqüència hem quedat exclosos de la circulació d’impressions i d’idees, inherent al fet artístic, que només pot donar-se entre iguals (vull dir entre aquells que es troben, en un moment o altre, en el mateix estat). La segona modificació de matís que voldria fer, en relació al plantejament de l’Octavi, és no parlar d’esperit crític, sinó, ras i curt, d’esperit. La raó d’això és que no em sembla que estiguem parlant només d’un problema d’opinió o de criteri, sinó també d’un problema de vivència interior, d’implicació d’allò que hi ha en nosaltres d’essencial. Ara cal precisar, naturalment, el sentit de la paraula essencial; ho faré a partir del què escriu Deleuze a Proust y los signos.
Trio aquest text perquè Deleuze hi fa una proposta diferent de l’habitual —la fa en referència a l’obra de Proust, però la proposta és, evidentment, seva. Tendim a pensar que l’essencial és allò que s’amaga darrera les diferències. Deleuze, en canvi, afirma: “¿Qué es una esencia, tal como se manifiesta en la obra de arte? Es una diferencia, la Diferencia total y absoluta.” (1) Aquesta diferència no és empírica, com la que s’estableix entre les coses, sinó que es dóna en el subjecte:
A este respecto Proust es leibniziano, pues las esencias son verdaderas mónadas, definiéndose cada una por el punto de vista con que expresa al mundo, remitiendo cada punto de vista a una cualidad última en el fondo de la mónada. Como dice Leibniz, las mónadas no tienen ni puertas ni ventanas; al ser el punto de vista la diferencia misma, los puntos de vista sobre un mundo supuesto son tan diferentes como los mundos más lejanos. (…) Nuestras únicas ventanas, nuestras únicas puertas, son todas espirituales: tan sólo existe la inter-subjetividad artística.
El què em sembla més interessant d’aquesta concepció de l’essència és la importància que concedeix a l’individu:
La esencia es la cualidad última en el corazón del sujeto; pero esta cualidad es más profunda que el sujeto, de un orden distinto: “cualidad desconocida de un mundo único.” No es el sujeto quien explica la esencia, es más bien la esencia quien se implica, se envuelve, se enrolla en el sujeto. Mucho más, al enrollarse sobre sí misma, constituye la subjetividad. No son los individuos los que constituyen el mundo, sino los mundos envueltos, las esencias, los que constituyen los individuos: “Estos mundos que llamamos los individuos, y que sin el arte nunca conoceríamos.” La esencia no es sólo individual, sino también individualizante.
Segons Deleuze, doncs, tant l’artista com cada integrant del públic ha de lluitar per no perdre la pròpia naturalesa individual. Potser estem massa condicionats per l’economia de mercat, que identifica l’èxit de qualsevol empresa amb la seva acceptació massiva. Això ens porta a pensar que, si composicions com les de l’Octavi Rumbau són bones produccions artístiques, tard o d’hora haurien de gaudir d’una acceptacció massiva (una acceptació acrítica, adquirida per inèrcia, com aquella de la que gaudeix la música de Michael Jackson, i també, no tinguem por de reconèixer-ho, la de Mozart o Beethoven). Si ens atenem al plantejament de Deleuze, però, veiem que el què hauríem de desitjar per a elles no és una acceptació massiva, sinó una acceptació per part d’un col·lectiu. La diferència entre el col·lectiu i la massa no és quantitativa, sinó qualitativa: el col·lectiu consta d’individus, la massa no. També podem veure la mateixa distinció des d’un altre punt de vista: en la massa, la interrelació es dóna de forma indistingible i simultània en tot el grup, en el col·lectiu la interrelació es dóna de tu a tu. Si la massa és homogènia i informe, el col·lectiu és una xarxa constituïda per les connexions que s’estableixen entre parelles d’individus. A més, la massa és impermeble, l’adhessió a ella tendeix a ser excloent; la xarxa, en canvi, és propensa a entrellaçar-se amb altres xarxes, i es resisteix, per tant, a la fragmentació de la societat en grups tancats definits per determinades adhesions estètiques.
NOTES:
(1) Gilles Deleuze, Proust y los signos. Barcelona: Anagrama, p. 52. Totes les cites provenen d’aquest text, concretament del capítol IV, titulat Los signos del arte y la esencia, que pot consultar-se lliurement aquí. Les cites que hi fa Deleuze (que no estic en condicions de localitzar) son de La recherce de Proust.
19 preguntes 