Theo Burt
Tiling Sessions, 2013
Vídeo
37 minuts
Un algorisme genera, en temptatives successives, mosaics sobre superfícies fixades prèviament. Cada tessel·la va acompanyada d’un so, de manera que el color de la tessel·la es correspon amb l’altura del so. La relació entre el color i el so de cada tessel·la ha estat establida arbitràriament per Burt però, un cop fixada, la relació entre l’evolució dels colors i la de les altures dels sons corresponents ha quedat determinada: es tracta, en cert sentit, de la mateixa evolució, en la seva vessant lumínica i sonora. L’espectador-oient veu-escolta, doncs, les mateixes evolucions —d’acord, és clar, amb la relació arbitrària establida per Burt.
L’ordre que l’espectador-oient pot anar descobrint en l’evolució dels mosaics —sempre subjecte, però, a cert marge de dubte— es veu alterat quan la velocitat a la que es genera el mosaic augmenta o disminueix. Un sol patró ordenat se’ns presenta a la mirada i a l’oïda sota aspectes molt diferents, segons la relació que s’estableix entre el ritme lògic de la seva evolució i la mesura humana de la nostra percepció. Si evoluciona massa ràpidament, la regularitat de la seva seqüència pot semblar-nos purament caòtica; si ho fa massa lentament, la mateixa regularitat pot sobrepassar la capacitat de la nostra memòria, i semblar-nos erràtica o insondable. Aquesta mena de desplaçament analític, d’apropament i distanciament successius respecte d’un ordre lumínic i sonor, permet percebre aspectes molt diferents del color i del so. Podríem dir que revela, i en cert sentit esgota, totes les dimensions d’un procés. I malgrat això la relació entre totes aquestes dimensions, la vertadera naturalesa lògica d’aquest joc evolutiu, segueix resultant-nos inabastable, obscura.
L’espectador-oient pot intentar comprendre l’evolució dels mosaics com un ordre estrictament geomètric —i en aquest cas es troba davant d’una geometria no només visual, sinó també sonora—, com una peça musical, com una creació visual abstracta —concedint un paper accessori als sons— o com una peça audiovisual —fent cas del format d’aquesta, que al cap i a la fi és un vídeo. Burt prefereix no fixar una mirada i una escolta determinades de Tiling Sessions. En una conversa amb aquests comissaris, declara: «Les pel·lícules/música/art que sempre recordo després d’haver-ne tingut l’experiència són aquelles en les que em pregunto: ‘què és això realment? on ho encasello?’ i en aquest punt sempre tinc la impressió que deu haver-hi al meu cap alguna mena de suposició implícita que es veu posada en qüestió… i que el meu sentit de la realitat trontolla una mica! Com un error de categories…» Burt prefereix doncs deixar la peça oberta a que l’espectador-oient es desplaci entre diferents maneres de concebre l’ordre en l’evolució dels mosaics. Pot passar llavors que la sospita d’un ordre geomètric contribueixi a —o perturbi— la comprensió d’un possible sentit visual i musical i que, a la inversa, la comprensió d’un sentit musical i visual contribueixi a —o perturbi— la comprensió de l’ordre geomètric que els mosaics semblen seguir.
19 preguntes 