Tom Johnson

An Hour for Piano

Notes de programa per a ser llegides mentre escolteu

per Tom Johnson

És important que intentis evitar que les notes de programa et distreguin de l’escolta concentrada de la música. Han estat pensades per incrementar la teva capacitat de concentrar-te en la peça, no per distreure-te’n. Si trobes que la lectura de les notes de programa no incrementa la teva capacitat de concentració en la música, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música.

Potser no estàs segur de si les notes de programa t’estan ajudant o no a concentrar-te en la música. Per tal de determinar si t’hi estan ajudant, potser voldràs aturar-te al final d’aquest paràgraf i comprovar amb quanta claredat pots recordar la música que has sentit mentre llegies el paràgraf. Si pots recordar la música clarament, aleshores potser les notes de programa estan incrementant la teva capacitat de concentrar-te en la música. Si no pots recordar la música clarament, deu ser probablement perquè llegir les notes de programa t’ha estat distraient d’escoltar la música. Si t’han estat distraient, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música.

Aquest paràgraf apareix diverses vegades a les notes de programa. Malgrat tot, probablement et semblarà diferent cada vegada, perquè estaràs sentint una música diferent cada vegada. Potser trobes interessant comparar l’efecte que el paràgraf produeix quan és llegit en diferents contextos musicals. Potser trobaràs que de vegades aquest paràgraf incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música i de vegades no. Potser t’ajudarà més en la primera lectura que en lectures successives. O potser passarà a l’inrevés.

Potser trobes interessant considerar que la forma de la peça és determinada en bona mesura per tu, ja que ets lliure de llegir o no llegir les notes de programa a cada moment. Si llegeixes les notes de programa molt ràpidament i no tornes a mirar-les, sentiràs la peça d’una manera. Si llegeixes molt lentament, pensant i escoltant mentre llegeixes cada frase, sentiràs la peça d’una manera molt diferent. Si alternes llegir amb no llegir, sentiràs la peça d’una altra manera. Podran seguir-se molts d’altres patrons. Probablement no hi haurà dues persones que segueixin el mateix patró. Potser trobes interessant considerar el patró que has estat seguint fins ara. Potser voldràs continuar seguint el mateix patró. O potser voldràs canviar de patró.

Potser trobaràs que algunes parts de les notes de programa incrementen la teva capacitat de concentrar-te en la música més que altres parts. Potser trobaràs que les notes de programa incrementen la teva capacitat de concentrar-te en algunes parts de la música més que en d’altres. Potser trobaràs que algunes parts de les notes de programa t’ajuden particularment quan les llegeixes en conjunció amb algunes parts de la música. Potser trobaràs que les notes de programa incrementen la teva capacitat de concentrar-te en la música més quan la música és més aviat constant que quan canvia. O potser passarà a l’inrevés. O potser les notes de programa t’ajuden en la mateixa mesura, amb independència de si la música és més aviat constant o si canvia. Potser trobaràs que algunes parts de les notes de programa no t’ajuden en absolut quan les llegeixes en conjunció amb algunes parts de la música.

Si llegir les notes de programa no t’està ajudant a concentrar-te en la música, potser hauries de considerar la possibilitat que estiguis llegint massa ràpidament o massa lentament. Potser si llegeixes les notes de programa més ràpidament o més lentament t’ajudaran més a incrementar la teva capacitat de concentrar-te en la música. Potser et sents inclinat a considerar que les notes de programa t’ajuden més si no les llegeixes seguides, sinó per parts. Potser si deixes de llegir de tant en tant, i escoltes la música per si sola una estona, trobaràs que les notes de programa t’ajuden més quan hi tornes. Potser vols considerar també la durada de la peça. Les notes de programa també són prou llargues, però si les llegeixes a una velocitat normal arribaràs al final molt abans de que acabis de sentir la música. Però si llegeixes lentament, o si t’atures de tant en tant, pots acabar de llegir-les més o menys al mateix temps que acabi la música. Potser trobes que les notes de programa no incrementen la teva capacitat de concentrar-te en la música, amb independència de com les llegeixis. En aquest cas, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música.

Probablement la música que estàs sentint ara sigui molt similar a alguna part que sentiràs més endavant. Potser trobes que et sembla més interessant ara que més endavant. O potser trobaràs que et semblarà més interessant més endavant que no pas ara.

Aquest paràgraf apareix diverses vegades a les notes de programa. Malgrat tot, probablement et semblarà diferent cada vegada, perquè estaràs sentint una música diferent cada vegada. Potser trobes interessant comparar l’efecte que el paràgraf produeix quan és llegit en diferents contextos musicals. Potser trobaràs que de vegades aquest paràgraf incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música i de vegades no. Potser t’ajudarà més en la primera lectura que en lectures successives. O potser passarà a l’inrevés.

Si has estat llegint de forma continuada fins ara, potser hauries de deixar de banda les notes de programa i escoltar la música per si sola una estona. Si ja ho has fet, potser vols fer-ho un altre cop. Potser trobaràs que aconsegueixes concentrar-te millor en la música quan no intentes llegir al mateix temps. Potser trobaràs que aconsegueixes concentrar-te millor en la música quan estàs llegint les notes de programa.

Potser trobes interessant considerar quants tipus de música has sentit fins ara, o sentiràs a continuació. Potser trobes interessant també considerar quants temes diferents han estat o seran tractats a les notes de programa. Algunes persones poden tenir la impressió que només hi ha tres tipus diferents de coses a la música i vuit o nou tipus diferents de coses a les notes de programa. Algunes persones poden tenir la impressió que hi ha vuit o nou tipus diferents de coses a la música i només uns pocs tipus diferents de coses a los notes de programa. Hi ha persones que poden comptar els tipus diferents de coses de maneres molt diverses. Probablement algunes persones no tindran cap interès a comptar el nombre de tipus diferents de coses que hi ha a la música i a les notes de programa.

De tant en tant hauries de preguntar-te si les notes de programa t’han estat distraient o no de la música. És important que intentis evitar que les notes de programa et distreguin de l’escolta concentrada de la música, ja que han estat pensades per incrementar la teva capacitat de concentrar-te en la música, no per distreure-te’n. Si trobes que intentar llegir i escoltar al mateix temps és massa difícil o massa constrictiu, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música. Si trobes que les notes de programa et distreuen sempre i mai no incrementen la teva capacitat de concentrar-te en la música, potser voldràs abandonar del tot les notes de programa i no seguir llegint en cap cas. O potser voldràs abandonar del tot tant les notes de programa com la música, i pensar en alguna cosa que no hi tingui res a veure. Potser et sembla interessant fixar-te en la mena de pensaments que et passen pel cap.

Si la música que estàs sentint ara és més aviat constant, potser trobes interessant considerar en quin moment canviarà. Si la música que estàs sentint ara sembla que està canviant, potser trobes interessant considerar en quin moment tornarà a sonar més aviat constant. Potser tens la impressió que la música sempre és més aviat constant. O potser tens la impressió que la música sempre canvia. Probablement hi haurà persones que no tindran cap interès a fer aquesta mena de comparacions.

Potser trobes que la música et distreu de les notes de programa, i que no estàs comprenent totes les idees que llegeixes. Això no té importància, ja que les notes de programa han estat pensades per incrementar la teva capacitat de concentrar-te en la música i no són tan important en si mateixes. Però si trobes que les notes de programa et distreuen de la música, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música.

Probablement la música que estàs sentint ara sigui molt similar a alguna part que sentiràs més endavant. També pot ser molt similar a alguna part que ja has sentit. Potser trobes que és més interessant ara que no pas més endavant o fa una estona. Potser et sembla menys interessant ara que t’ho ha semblat o et semblarà en un altre moment.

Si les notes de programa et distreuen de la música, es pot deure a que estàs llegint massa lentament o massa ràpidament. Potser, si llegeixes més lentament o més ràpidament, les notes de programa incrementaran la teva capacitat de concentrar-te en la música. Potser et sents inclinat també a considerar la durada de la peça. Hauries de poder estimar més o menys quant trigaràs a acabar de llegir a la velocitat actual, i quanta música quedarà aproximadament quan hagis acabat les notes de programa. Com que probablement no tindràs ganes de rellegir cap part de les notes de programa, potser decidiràs ajustar la velocitat de manera que acabis de llegir-les més o menys a la vegada que acabi la música. O potser voldràs acabar les notes de programa i a continuació escoltar la música per si sola. És important que recordis que la forma de la peça és determinada en bona mesura per tu.

Aquest paràgraf apareix diverses vegades a les notes de programa. Malgrat tot, probablement et semblarà diferent cada vegada, perquè estaràs sentint una música diferent cada vegada. Potser trobes interessant comparar l’efecte que el paràgraf produeix quan és llegit en diferents contextos musicals. Potser trobaràs que de vegades aquest paràgraf incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música i de vegades no. Potser t’ajudarà més en la primera lectura que en lectures successives. O potser passarà a l’inrevés.

Potser trobaràs que algunes parts de les notes de programa et distreuen de l’escolta de la música més que d’altres. Potser trobes interessant considerar quines són les parts que més distreuen. Potser trobaràs que algunes parts de la música t’interessen més que d’altres, amb independència del que puguis estar llegint a les notes de programa. Potser trobes interessant considerar quines són aquestes parts. Potser et concentres més en la música quan és més aviat constant que quan canvia. O potser passa a l’inrevés. Potser tens la impressió que la música sempre és més aviat constant. Potser tens la impressió que la música sempre canvia. Probablement hi haurà persones que no tindran cap interès a fer aquesta mena de comparacions.

És important que recordis que les notes de programa estan pensades per incrementar la teva capacitat de concentrar-te en la música, no per distreure-te’n. Si trobes que llegir i escoltar al mateix temps és massa difícil o massa constrictiu, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música.

Si no estàs segur de si les notes de programa t’estan ajudant o no a concentrar-te en la música, potser voldràs aturar-te al final d’aquest paràgraf i comprovar amb quanta claredat pots recordar la música que has sentit mentre llegies el paràgraf. Com que aquest mateix procediment ja ha estat suggerit anteriorment a les notes de programa, potser trobes interessant comparar la capacitat de recordar la música que tens ara amb la capacitat de recordar la música que tenies llavors. Potser seràs capaç de recordar la música que acompanya aquest paràgraf millor que ho has estat de recordar la música que acompanyava aquell paràgraf anterior. Potser has estat capaç de recordar la música millor quan llegies el paràgraf anterior.

Si has estat llegint de forma continuada fins ara, hauries de considerar la possibilitat de deixar de banda les notes de programa i escoltar la música per si sola una estona. Potser trobaràs que ets més capaç de concentrar-te en la música quan no intentes llegir les notes de programa al mateix temps. Potser trobaràs que les notes de programa incrementaven la teva capacitat de concentrar-te en la música, i que no seràs capaç de concentrar-te en la música igual de bé quan no estàs llegint les notes de programa. Si aconsegueixes concentrar-te millor en la música quan no estàs llegint les notes de programa, no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música. Si trobes que les notes de programa et distreuen sempre, pots decidir no llegir els paràgrafs restants en absolut.

És important que recordis que la forma de la peça és determinada en bona mesura per tu, ja que ets lliure de llegir o no llegir les notes de programa a cada moment. Si has estat alternant llegir amb no llegir, has estat sentint la peça d’una manera. Si has estat llegint de forma continuada fins ara, has estat sentint la peça d’una altra manera. Si ara estàs llegint més ràpidament o més lentament que quan has començat, això també haurà afectat la manera com has estat sentint la peça. Potser voldràs continuar llegint les notes de programa de la mateixa manera. O potser voldràs canviar de patró.

El paràgraf següent ja ha aparegut tres vegades a les notes de programa. Potser no t’atreu la idea de llegir-lo una quarta vegada. Si és així, potser voldràs llegir-lo molt ràpidament aquest cop. O potser voldràs saltar-te’l completament. Però si la idea de llegir-lo una quarta vegada no et sembla massa difícil o massa constrictiva, potser vols llegir-lo un altre cop si fa o no fa de la mateixa manera com l’has llegit abans. Potser, com ara hi estàs molt familiaritzat, trobaràs que no et distreu de la música tant com abans. O potser trobaràs que et distreu més que abans. Potser trobaràs també que es fa més difícil de comprendre i d’identificar-s’hi que quan l’has llegit abans.

Aquest paràgraf apareix diverses vegades a les notes de programa. Malgrat tot, probablement et semblarà diferent cada vegada, perquè estaràs sentint una música diferent cada vegada. Potser trobes interessant comparar l’efecte que el paràgraf produeix quan és llegit en diferents contextos musicals. Potser trobaràs que de vegades aquest paràgraf incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música i de vegades no. Potser t’ajudarà més en la primera lectura que en lectures successives. O potser passarà a l’inrevés.

Ara que ens apropem al final de les notes de programa, potser vols considerar la durada de la peça. Hauries de poder estimar més o menys quant trigaràs a acabar de llegir les notes de programa a la velocitat actual, i quanta música quedarà aproximadament quan hagis acabat de llegir-les. Com que ets lliure de llegir o no llegir les notes de programa a cada moment, la forma de la peça és determinada en bona mesura per tu. Potser decidiràs deixar de llegir en aquest punt, i reprendre els paràgrafs que queden quan et sembli que la peça està a punt d’acabar. Potser decidiràs seguir llegint a la velocitat actual. O potser decidiràs llegir els paràgrafs que queden mes lentament o més ràpidament. La manera com experimentaràs la part final de la peça quedarà determinada parcialment pel patró que triïs per la lectura de la part final de les notes de programa.

Probablement la música que estàs sentint ara sigui molt similar a alguna part que has sentit anteriorment. Potser trobes que et sembla més interessant ara que abans. O potser et semblava més interessant aleshores que no pas ara.

Per tal de determinar si les notes de programa han incrementat la teva capacitat de concentrar-te en la música, potser trobes interessant comprovar amb quanta claredat pots recordar tota la música que has sentit fins ara, i amb quanta claredat pots recordar totes les notes de programa que has llegit fins ara. Si pots recordar la música més clarament que les notes de programa, probablement les notes de programa t’han ajudat a concentrar-te en la música. Si pots recordar el que has llegit més clarament que el que has sentit, probablement les notes de programa t’han distret de la música, i no hauries de continuar llegint per ara. Potser més endavant trobaràs que llegir les notes de programa incrementa la teva capacitat de concentrar-te en la música.

Quan acabis de llegir les notes de programa, potser voldràs considerar quina porció de la peça queda encara per tocar, i com voldràs escoltar la música un cop acabades les notes de programa. Si les notes de programa han incrementat la teva capacitat de concentrar-te en la música, potser voldràs rellegir-ne algunes parts. Potser, si efectivament en rellegeixes algunes parts, aquestes continuaran incrementant la teva capacitat de concentrar-te en la música. Probablement no tindràs ganes de rellegir les notes de programa, i preferiràs deixar-les de banda i escoltar la música per si sola. Potser trobaràs que pots concentrar-te millor en la música després d’haver acabat de llegir les notes de programa. O potser trobaràs que segueixes pensant en les notes de programa, inclús després d’haver acabat de llegir-les. O potser voldràs pensar en alguna cosa que no tingui res a veure ni amb la música ni amb les notes de programa. Potser et sembla interessant fixar-te en la mena de pensaments que et passen pel cap.

Tom Johnson, 1974

(Traducció de Lluís Nacenta)

Anuncis

Minimalismes

L’última setmana de febrer van celebrar-se a Barcelona, en el marc de dos cicles ben diferents, dos concerts de música que solem identificar com a minimalista. El dia 24 Michael Nyman va presentar al Palau el seu darrer disc, The Glare, dins l’11è Festival del Mil·leni; el dia 28, el Conjunt de Percussió de l’ESMUC va interpretar a L’Auditori Drumming de Steve Reich, dins el 5è Festival Internacional de Percussió de Catalunya. Que dos concerts tan dispars puguin reunir-se sota una mateixa etiqueta dóna fe del caràcter tan general d’aquesta. Això no vol dir, però, que estigui mancada de sentit. El crític Tom Johnson defineix el minimalisme com “qualsevol música que treballa amb materials limitats o mínims,” i pondera a continuació el ventall de possibilitats que admet aquesta categoria, que és, en efecte, molt gran: “això inclou peces que mantenen constant un so sord generat electrònicament. Inclou peces fetes exclusivament de gravacions de rius i corrents. Inclou peces que es mouen en cicles sense fi. Inclou peces que utilitzen un so inamovible de saxofon. Inclou peces que requereixen molt de temps per a passar gradualment d’un tipus de música a un altre. Inclou peces que permeten totes les altures possibles, a condició de que estiguin compreses entre do i re. Inclou peces que s’executen a un tempo que no sobrepassa les dues o tres notes per minut.” (1) Podem identificar, doncs, com a minimalista tota música que parteixi de la limitació deliberada dels mitjans per a la composició i la interpretació, una necessitat que va sorgir a mitjans dels anys seixanta com a reacció a l’extrema complexitat que havien assolit, per camins diferents –oposats, de fet–, les dues propostes musicals d’avantguarda predominants després de la Segona Guerra Mundial: la música serial i la indeterminada.

La reacció davant d’aquestes dues tendències va tenir també un altre resultat, sobretot en el cas del minimalisme anglosaxó: l’abandó de la necessitat que la música seriosa havia tingut fins aleshores de distanciar-se del jazz i el pop. Philip Glass, Steve Reich i Michael Nyman posseeixen una sòlida formació acadèmica i utilitzen preferentment els instruments propis de la música clàssica, però hi ha un factor que fa difícil catalogar la seva obra com a tal: no han traçat una línia de separació clara, como fa tot compositor clàssic, entre la multiplicitat de ritmes i melodies pop que tots tenim al cap i la música que ells composen; no han interposat barreres, doncs, a la seducció dels ritmes i les combinacions harmòniques fàcils. Aquesta ambivalència de les seves composicions ha tingut l’efecte característic de tota proposta artística vertaderament innovadora: ha creat un públic nou. El públic del minimalisme no pot reduir-se ni al de la música clàssica, ni al del jazz, ni al del pop; té intersecció amb tots tres i és francament ampli. Podem doncs aventurar una caracterització del minimalisme de Steve Reich (un dels pioners del moviment, junt amb La Monte Young, Terry Riley i Philip Glass) i de Michael Nyman (que és més jove i reconeix el seu deute amb Reich i Glass), en aquests termes: l’exploració de les possibilitats d’alguns dels recursos fonamentals de la tradició clàssica europea amb l’actitud de desinhibit gaudi auditiu pròpia del jazz i el pop.

Ara bé, la forma com un i altre duen a terme aquesta exploració és, en molts sentits, oposada. A Drumming, Reich pren com a material sonor bàsic la tercera sol# – si, el timbre dels instruments de percussió, del flautí i de la veu humana i un patró rítmic reiterat. Aquests elements, profusament explotats en la tradició musical europea, els tracta d’una forma que el cànon de dita tradició jutjaria aberrant. La consonància sol# – si (en combinació amb la# i do#, que vindrien a fer el paper de nota de pas o d’appoggiatura), no contrasta amb cap dissonància, sinó que persisteix, amb modificacions, diríem, motíviques, però no harmòniques, al llarg de tota la peça, que dura, segons el nombre de repeticions que es facin, entre 70 i 80 minuts. És per això que Drumming no pot qualificar-se pròpiament de música tonal –ja que el sistema tonal es fonamenta en el joc dialèctic entre la consonància i la dissonància– sinó de música consonant. També el patró rítmic reiterat és treballat per Reich amb una tècnica estranya a la tradició, el phasing, que consisteix en el progressiva dessincronització entre dos instrumentistes que inicialment tocaven el mateix patró rítmic, fins que tornen a quadrar però amb un temps de diferència (el procés pot realitzar-se més d’una vegada, afegint cada cop un temps més al decalatge). Aquest conjunt de tècniques noves, aplicades al tractament d’un material sonor antic, s’organitza d’una forma que Reich adopta per influència de la percussió africana –tornava de fer una estada a Ghana quan va començar a compondre Drumming, el 1970– i que és l’element clau de l’esperit renovador de la peça, la condició de possibilitat de totes les altres innovacions: Drumming s’interpreta sense solistes ni director, és a dir, en absència de qualsevol intervenció individual amb un paper clarament determinant. Cert és que diversos percussionistes fan, en un moment o altre de la peça, el paper de guia (ja sigui perquè donen una pauta rítmica, ja sigui perquè els toca indicar als altres el moment en què cal fer un canvi), però aquesta responsabilitat va passant de l’un a l’altre, de forma que al final de l’obra no sabries dir quin d’ells pot haver tingut una responsabilitat més gran.

Michael Nyman, en canvi, no abandona mai el paper de director del seu conjunt instrumental, i rebutja la influència de les tradicions musicals no occidentals sobre la seva obra. Com ell mateix afirma, “aquesta és una de les principals diferències que sempre he trobat, com a crític i com a compositor, entre els minimalistes europeus i els americans. La nostra tradició és bàsicament europea, jo obtinc tots els estímuls i idees musicals de la tradició simfònica europea.”(2) A In Re Don Giovanni, per exemple –una de les seves peces més conegudes, paradigmàtica de la seva forma de procedir– pren com a material bàsic una única progressió harmònica extreta d’aquesta òpera de Mozart. S’ajusta així al procediment minimalista de treballar a partir d’un material sonor severament limitat. Reich contraresta la limitació del material fent-ne un tractament radicalment nou, insospitat –i en cert sentit inacceptable– dins la tradició de la qual ha estat extret. Nyman, en canvi, rebutja sortir dels límits d’aquesta tradició, més enllà de l’atreviment de mantenir una pulsació rígidament constant i de fer més repeticions de les que aconsella el bon gust. Però el què resulta de seleccionar un material sonor molt limitat i perfectament conegut i no donar-li un tractament que ens faci considerar-lo des d’una nova perspectiva és una música simplista i decadent. No hi ha en ella altra cosa que una progressió harmònica que ja hem sentit a l’obra de Mozart, i que recordàvem com a incomparablement més rica. La manca, a l’obra de Nyman, de factors renovadors fa que l’espai intersticial entre la música clàssica, el jazz i el pop en què he situat el minimalisme, deixi, en aquest cas, d’existir. La pulsació constant i la repetició insaciable d’una única progressió harmònica fan que peces com In Re Don Giovanni, que fou escrita el 1977, a penes es distingeixin del pop. The Glare, el disc que Nyman va presentar al Palau, ho demostra clarament. En ell, el cantant David McAlmont, autor de tots els temes de l’àlbum, ha convertit In Re Don Giovanni en una cançó pop titulada In Rai Don Giovanni, i per aconseguir-ho no ha hagut de modificar-la en absolut, sinó que s’ha limitat a afegir-hi, com si cantés sobre un vell disc de Nyman, una melodia i una lletra senzilles. No hi ha cap mal, evidentment, a escriure música pop, però, per dir-ho amb les paraules de Steve Reich en una entrevista que va fer-li, precisament, Michael Nyman, “la música pop tal com arriba se’n va.” (3)

NOTES:

(1) Citat per Carmen Pardo a ¿Los límites de la composición?, La Casa Encendida, 2009, p. 20.

(2) Citat per K. Robert Schwarz a Minimalist, Phaidon, 2008, p. 197.

(3) Steve Reich, Writings on Music. 1965-2000, Oxford University Press, 2002, p. 96.