Inclús les modalitats artístiques més atrevides, com la música concreta (o música acusmàtica, per utilitzar el terme que proposa Michel Chion (1)), corren el perill de caure en el formalisme, en el preciosisme tècnic i l’encantament estètic que confinen l’obra d’art dins una esfera perfectament delimitada, aïllada de la resta d’aspectes de la vida individual i col·lectiva. Algunes de les peces que van sonar en el concert d’ahir al vespre al CCCB (en què l’Orquestra del Caos presentava una selecció de les millors obres rebudes en la convocatòria del Zeppelin 2009), tot i procurar una experiència auditiva incomparablement més rica i subtil que, posem per cas, una simfonia de Mahler, es troben tan hermèticament tancades en si mateixes que equivalen, en última instància, al no-res: allò que està nítidament aïllat de l’entorn pot eliminar-se sense que l’entorn en resulti afectat, sense produir la menor ferida; i allò que pot suprimir-se sense produir cap trauma, realment existeix?
Per això m’agradaria cridar l’atenció sobre dues peces del concert d’ahir que, sense ser especialment espectaculars des d’un punt de vista estrictament (aïlladament) auditiu, tenen la força de despertar l’autoconsciència i de propiciar una mirada lúcida i estranyadíssima envers el què ens envolta: Yacimiento ignorado d’Adolfo Núñez i Composición a 16 pies de Merche Blasco. Són peces que, com deia John Cage, no busquen l’auto-expressió, sinó l’auto-alteració. A més, tot i que potser no resisteixen la comparació, des d’un punt de vista estrictament auditiu, amb algunes de les peces que van precedir-les i seguir-les, la seva porositat, la seva forma de no separar-se de res, demostra que, malgrat les aparences, malgrat els vicis del virtuosisme, la seva factura sonora és perfecta. Així ho exposa Walter Benjamin en el cas de la literatura:
Me gustaría mostrarles que la tendencia política de una obra literaria sólo puede ser correcta si también lo es su tendencia literaria. Es decir, la tendencia política correcta incorpora una tendencia literaria. Y, añadiré inmediatamente, esta tendencia literaria, que está implícita o explícitamente contenida en toda tendencia política correcta, ésta y sólo ésta constituye la calidad de la obra. Por eso la tendencia política correcta de una obra incluye también su calidad literaria, porque incluye su tendencia literaria. (2)
NOTES
(1) Michel Chion, El arte de los sonidos fijados, traducció de Carmen Pardo, Centro de Creación Experimental de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2002.
(2) Walter Benjamin, “El autor como productor,” Brian Wallis (ed.), Arte después de la modernidad, Akal, 2001.
19 preguntes 